Els pares, grans ignorats

Ja fa un temps, en un altre bloc, vaig escriure sobre com en algunes institucions s'ignora els pares, no els pares com a institució sinó els pares com a gènere. La major part dels professionals i serveis relacinats amb els fills sàdrecen i contemplen gairebé en exclusiva la mare. És cert que encara no és tan elevat com seria sà i desitjable el nombre de pares que realment s'implica a l'escola, la llar d'infants, el pediatre, però també en la roba dels nens, els accessoris de l'habitació, les joguines, etc.

Evidentment es tracta d'una inèrcia fruit del comportament majoritari, però seria molt més proactiu i pedagògic que tots els col·lectius que treballen al voltant de la canalla s'adrecessin als pares i a les mares per igual com a signe del que ha de ser una situació de paternitat normal. Possiblement, davant una pregunta del dependent de la sabateria o davant un comentari del pediatre adreçat als dos, un pare poc implicat (per desinterès, escaqueig o comoditat) se sent empès a implicar-se una mica ...

Així doncs, com acabava aquell post, si un pare s'implica, no el castrem, que és molt frustrant sentir-se ignorat.


http://jaumefiguerola.bloc.cat/post/5369/227991

quan l'administració es torna humana (?)

Aquests darrers dies ha estat notícia a la premsa que la parella d’un dels bombers morts a l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan no podrà cobrar la paga de viduïtat perquè no pot demostrar els 5 anys de convivència ja que no estaven casats, ni s’havien constituït com a parella de fet i tampoc no feia 5 anys que estaven empadronats junts, malgrat que, segons la vídua i diversos testimonis, convivien plegats des de feia molt més temps i, fins i tot, tenien un fill comú de 4 anys.

La segona part de la notícia, que apareixia en lletra més petita un parell de dies després, deia que la Generalitat de Catalunya “ajudaria” aquesta dona (i el seu fill) per estimar circumstàncies d’excepcionalitat. Personalment, em va sobtar molt poc la primera part de la notícia i molt la segona. Jo treballo a l’administració local, i una de les meves feines és el padró d’habitants, eina mitjançant la qual l’administració pot certificar l’emplaçament, durada i moviments de l’empadronament d’una persona; tot i que la constitució no estableix que el padró sigui l’únic mitjà per acreditar domicili i convivència, sí que es tracta de la manera a l’ús i la més fiable. Un no pot estar empadronat de manera regular a dos indrets alhora, en canvi pot tenir més d’un pis llogat o pagar al seu nom els subministraments de més d’un habitatge, sense que això impliqui la residència. Per davant el meu taulell, cada dia, passen centenars de persones que necessiten acreditar un domicili i, per les circumstàncies que sigui, no ho han fet en el seu moment i no poden obtenir el certificat que necessiten¸ amb les circumstàncies que això comporta: no poder tramitar una renovació de lloguer, perdre un any en la tramitació d’un reagrupament familiar, no obtenir una bonificació o descompte determinat, no poder renovar un permís de residència o treball, etc. Com es veu totes són conseqüències negatives i, en tots els casos, la resposta de l’administració és que s’ha de ser conseqüent amb les actuacions que es fan o no es fan. He tingut persones, la majoria immigrants que, tot cal dir-ho, per a ells obligacions administratives com el padró són un hàbit que porten tan al dia com la dutxa diària, plorant al meu taulell per la petita tragèdia que els provocava un petit oblit o, en altres casos, error administratiu en el padró i mai, en cap cas, l’administració els ha dit que els ajudarà.

És molt trist perdre la vida treballant. I ha de ser molt dur perdre la parella quan està lluitant per salvar el patrimoni de tots que es cr,ma en un tràgic incendi quan ets jove i tens un fill petit que cada vespre preguntarà on és el seu pare a una mare que, amb prou feines pot contenir el plor. Però no m’agradaria pensar que “l’ajuda” de l’administració aquesta família té alguna relació amb la demanda contra la Generalitat que els familiars dels bombers morts han interposat per la suposada manca de coordinació del dispositiu d’extinció per part de la Conselleria d’interior.

Amelie Nothomb i el Diccionario de nombres propios

Amb el risc de convertir aquest bloc en un aplec de crítiques literàries,no em puc estar de comentar tot allò que em sorprén i em motiva, d'una o altra manera.

Dies enrere vaig llegir el Diccionario de nombres propios (Anagrama, 2004), d'Amelie Nothomb. Vaig descobrir aquesta escriptora rel de la seva recent visita a Barcelona i vaig estar indagant ujna mica sobre ella i la seva obra.

De l'obra tan sols vaig llegir bones crítiques que la qualificaven d'original, innovadora, trangressora (això no sempre és sinònim de qualitat però està de moda), no repetitiva, etc. Un dels punts forts que destacaven de l'autora era que, tot i haver obtingut èxit amb la seva primera obra, no havia repetit la fórmula en les seves novel·les posteriors i havia seguit innovant una vegada i una altra sense repetir el model en cap moment.

De l'escriptora vaig llegir que era un personatge peculiar i, a voltes, controvertit. Em va fer desconfiar; sovint desconfio dels autors que es converteixen en personatges que eclipsen les seves obres amb accions o declaracions estranyes, polèmiques o extravagants, em fan pensar en tècniques de venda per a obres mediocres. Però després de llegir la primera obra de Nothomb que queia a les meves mans vaig arribar a una conclusió: la seva obra parla per si mateixa i ella no necessita fer-ne cap tipus de promoció extraordinària, si més no de cara al lector experimentat.

Quan comences a llegir Nothomb de seguida penses que el llenguatge és simple i que el llibre, que avança a ritme de narració oral, ha estat escrit en una nspirada tarda poder viure'n dels rèdits els 364.5 dies restants de l'any. Però si pares més atenció a la història t'adones que res no és així. El llenguatge d'aquest llibre té una precisió cirugiana. Les descripcions són voluntàriament nues, incisives i senzilles, sense distraccions. Amb tres paraules, sàviament escollides, aconsegueix un efecte més gràfic, contundent i rotund que si hi hagués dedicat dues pàgines. En altres ocasions trobem sentències magistrals sense emmarcar, sense destacar, sense introducció, deixades anar amb la clara intenció d'estabornir i colpir el lector.

La història apareix com una metàfora de la vida i de les persones i per aquest motiu els personatges esdevenen objectes al servei de la finalitat del text. Possiblement per aquest motiu queden desprovistos d'autonomia i naturalitat, destacant-ne tan sols les seves accions i pensaments que estan intrínsicament relacionats amb la finalitat de l'obra.

L'estil d'aquesta narració també és força peculiar. En primer lloc l'autora se situa com a narrador omniscient editorial masculí. En general es mostra amb la neutralitat pròpia d'aquest tipus de narrador, però es permet la desconcertant llicència de fer comentaris i aclariments que responen a una subjectivitat crítica i que abasten temes com la bellesa o la joventut, conceptes molt importants en aquesta obra.

L'argument com a metàfora que giravolta sobre la cara absurda i abjecta de la més crua realitat. En aquest cas, mitjançant un símil de conte de fades, l'autora està criticant ferotgement els estereotips femenins, la projecció familiar, l'anorexia, ls convencions socials que empresonen les persones en clixés convencionals. Tot plegat amb aquella sensació que l'autora no s'ha depentinat en fer-ho.

Nothomb pot ser controvertida, però jo tinc ganes de seguir de prop la seva obra.

En Jaume i les olors

Davant la impossibilitat d'editar escrits a bloc.cat, i mentre em plantejo una migració del bloc a vilaweb, o una fusió de blocs, editaré aquí els escrits. Total, em fa l'efecte que no ho llegeix ningú (però a mi m'agrada igual escriure!).

EEn Jaume està descobrint les olors. És divertidíssim. A estones, i quan menys t’ho esperes, notes que fa una gran aspiració nasal i pregunta: “mama, a què fa olor?” Normalment respon així davant una olor nova, tant en positiu com en negatiu. Alguns dies passem per davant del mercat on el sistema de soterrament d’escombraries és desastrós i la fortor sovint et tomba. Aquest és un dels moment en els que en Jaume arronsa el nas, aspira amb profunditat i pregunta a què fa olor; jo li explico que fa olor a escombraria orgànica i ell respon: quina pudor !

Al marge d’altres moments espontanis durant els que es pot veure sorprès per una olor que no sap identificar, una altra de les olors que identifica és la personal. Moltes vegades, si estem al sofà molt junts o abraçats, em diu “fas olor a mama”, i jo li dic “a què fem olor les mames?”, ell me mira astorat i em diu amb cara d’obvietat “doncs a mama !”. Té tota la raó, les mames fem olor a mames, ni a papes ni a aranyes, a mames. L’altre dia, però, jo vaig canviar l’oli que habitualment em poso a la pell després de la dutxa per una crema i en Jaume em va preguntar que a què feia jo olor, quan li vaig dir que a cremeta, em va dir “això no m’agrada, quin fàstic!”. Ja sé que el body milk Dave no li agrada al meu fill.

Els processos de descobriment sensorial dels nens són apassionants. Però el de les olors té un plus perquè és sensorial, però també cultural. Per exemple, els nens s’oloren els peus sense cap pudor, com una cosa natural, però després afirmen –si més no en Jaume- “els meus peus fan pudor a peus galdosos!” És una frase per emmarcar que no sé d’on ha tret, però em fa riure molt. Denota un aprenentatge cultural de les olors; pot olorar els peus sense fàstic, però afirma que fan pudor.

Tot plegat fa riure força, però també reflexionar.

Anna Gavaldà

Perquè m’ha desconcertat.
Definitivament aquesta és la resposta a la pregunta de per què m’ha agradat tant el llibre d’Anna Gavaldà que he llegit, Juntos Nada más, (2004, Ed. Seix Barral).
El seu estil d’escriptura, ple de diàlegs i punts i a part, a priori et fa pensar en un llibre banal o frívol on predomina l’acció i no la reflexió. Però no és així. La narració de Gavaldà no és rica en adjectius, estan dosificats amb intencionalitat i amb saviesa, però els que apareixen estan triats, ubicats al lloc just i que expressen sentiments, emocions i efectes en la seva justa mesura. El diàleg interior és un altre dels recursos que empra l’autora per palesar els estats d’ànim amb la màxima intensitat i cruesa, sense intermediaris, sense filtres ni interpretacions.
La construcció dels personatges és, des del meu punt de vista, el punt més feble de l’obra. Tot i que se’ls intenta revestir de misteri, intensitat i complexitat dosificades al llarg de l’obra, esdevenen altament previsibles i, en alguns casos, estereotipats. Malgrat això adquireixen consistència i entitat pròpia.
Amb tot la història sedueix. Es tracta d’una història d’afectes i d’amor en el més ampli dels sentits, però no n’és una a l’ús i et va sorprenent amb girs i retrocessos. Hi contribueixen molt bé el garbuix generacional i social que s’hi respira, a més d’una rigorosa documentació sobre el món de l’art, a nivell tècnic, del món de l’hostaleria i de l’univers de la gent gran.
Des del meu punt de vista es tracta d’una bona novel·la que admet lectures a diversos nivells i on es perfila una autora que pot donar molt més de si.

El luxe quotidià

L’altre dia vaig estar llegint un article sobre el luxe. Preguntaven a dissenyadors, gurús i directors de firmes comercials si el luxe era necessari, si s’havia vulgaritzat en democratitzar-se (?) i, per acabar, preguntaven a un d’ells – un dissenyador d’espais molt reputat, quin era el seu luxe. Ell responia que el seu luxe era l’olor de casa seva ja que feia servir un tipus d’espelmes de dia i un altre tipus de nit.
Arran d’aquest comentari vaig començar a pensar: i bé, quin és el teu luxe Yolanda? És cert que no m’estic de gaire coses a la meva vida quotidiana, però darrerament ja no sento la inquietud d’antany pels objectes i les coses materials. També m’agrada visitar bons restaurants quan surto a dinar, però és que per menjar pitjor que a casa no em cal sortir, no? Això no és luxe. I poder anar a la feina en tren i no necessitar ni mòbil ni pda ni cap d’aquests artilugis ... però potser aquests fets són més fruit d’una conjuntura i una elecció de prioritats general que no pas un luxe en si mateixes.

I doncs, quin és el meu luxe? Les tardes. Definitivament el meu luxe és no treballar a les tardes a canvi del 30% del meu sou. Això em permet anar a buscar el meu fill a l’escola, dinar a taula (que no és poc), poder fer activitats en família i disposar d’un cert temps personal. Definitivament, aquest és el meu luxe. Sí senyor !