De tot un poc

Els pares, grans ignorats

2010-07-20T10:43:00.000-07:00

Ja fa un temps, en un altre bloc, vaig escriure sobre com en algunes institucions s'ignora els pares, no els pares com a institució sinó els pares com a gènere. La major part dels professionals i serveis relacinats amb els fills sàdrecen i contemplen gairebé en exclusiva la mare. És cert que encara no és tan elevat com seria sà i desitjable el nombre de pares que realment s'implica a l'escola, la llar d'infants, el pediatre, però també en la roba dels nens, els accessoris de l'habitació, les joguines, etc.

Evidentment es tracta d'una inèrcia fruit del comportament majoritari, però seria molt més proactiu i pedagògic que tots els col·lectius que treballen al voltant de la canalla s'adrecessin als pares i a les mares per igual com a signe del que ha de ser una situació de paternitat normal. Possiblement, davant una pregunta del dependent de la sabateria o davant un comentari del pediatre adreçat als dos, un pare poc implicat (per desinterès, escaqueig o comoditat) se sent empès a implicar-se una mica ...

Així doncs, com acabava aquell post, si un pare s'implica, no el castrem, que és molt frustrant sentir-se ignorat.

http://jaumefiguerola.bloc.cat/post/5369/227991

quan l'administració es torna humana (?)

2009-10-26T02:16:00.000-07:00

Aquests darrers dies ha estat notícia a la premsa que la parella d’un dels bombers morts a l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan no podrà cobrar la paga de viduïtat perquè no pot demostrar els 5 anys de convivència ja que no estaven casats, ni s’havien constituït com a parella de fet i tampoc no feia 5 anys que estaven empadronats junts, malgrat que, segons la vídua i diversos testimonis, convivien plegats des de feia molt més temps i, fins i tot, tenien un fill comú de 4 anys.

La segona part de la notícia, que apareixia en lletra més petita un parell de dies després, deia que la Generalitat de Catalunya “ajudaria” aquesta dona (i el seu fill) per estimar circumstàncies d’excepcionalitat. Personalment, em va sobtar molt poc la primera part de la notícia i molt la segona. Jo treballo a l’administració local, i una de les meves feines és el padró d’habitants, eina mitjançant la qual l’administració pot certificar l’emplaçament, durada i moviments de l’empadronament d’una persona; tot i que la constitució no estableix que el padró sigui l’únic mitjà per acreditar domicili i convivència, sí que es tracta de la manera a l’ús i la més fiable. Un no pot estar empadronat de manera regular a dos indrets alhora, en canvi pot tenir més d’un pis llogat o pagar al seu nom els subministraments de més d’un habitatge, sense que això impliqui la residència. Per davant el meu taulell, cada dia, passen centenars de persones que necessiten acreditar un domicili i, per les circumstàncies que sigui, no ho han fet en el seu moment i no poden obtenir el certificat que necessiten¸ amb les circumstàncies que això comporta: no poder tramitar una renovació de lloguer, perdre un any en la tramitació d’un reagrupament familiar, no obtenir una bonificació o descompte determinat, no poder renovar un permís de residència o treball, etc. Com es veu totes són conseqüències negatives i, en tots els casos, la resposta de l’administració és que s’ha de ser conseqüent amb les actuacions que es fan o no es fan. He tingut persones, la majoria immigrants que, tot cal dir-ho, per a ells obligacions administratives com el padró són un hàbit que porten tan al dia com la dutxa diària, plorant al meu taulell per la petita tragèdia que els provocava un petit oblit o, en altres casos, error administratiu en el padró i mai, en cap cas, l’administració els ha dit que els ajudarà.

És molt trist perdre la vida treballant. I ha de ser molt dur perdre la parella quan està lluitant per salvar el patrimoni de tots que es cr,ma en un tràgic incendi quan ets jove i tens un fill petit que cada vespre preguntarà on és el seu pare a una mare que, amb prou feines pot contenir el plor. Però no m’agradaria pensar que “l’ajuda” de l’administració aquesta família té alguna relació amb la demanda contra la Generalitat que els familiars dels bombers morts han interposat per la suposada manca de coordinació del dispositiu d’extinció per part de la Conselleria d’interior.

Amelie Nothomb i el Diccionario de nombres propios

2009-09-23T02:52:00.000-07:00

Amb el risc de convertir aquest bloc en un aplec de crítiques literàries,no em puc estar de comentar tot allò que em sorprén i em motiva, d'una o altra manera.

Dies enrere vaig llegir el Diccionario de nombres propios (Anagrama, 2004), d'Amelie Nothomb. Vaig descobrir aquesta escriptora rel de la seva recent visita a Barcelona i vaig estar indagant ujna mica sobre ella i la seva obra.

De l'obra tan sols vaig llegir bones crítiques que la qualificaven d'original, innovadora, trangressora (això no sempre és sinònim de qualitat però està de moda), no repetitiva, etc. Un dels punts forts que destacaven de l'autora era que, tot i haver obtingut èxit amb la seva primera obra, no havia repetit la fórmula en les seves novel·les posteriors i havia seguit innovant una vegada i una altra sense repetir el model en cap moment.

De l'escriptora vaig llegir que era un personatge peculiar i, a voltes, controvertit. Em va fer desconfiar; sovint desconfio dels autors que es converteixen en personatges que eclipsen les seves obres amb accions o declaracions estranyes, polèmiques o extravagants, em fan pensar en tècniques de venda per a obres mediocres. Però després de llegir la primera obra de Nothomb que queia a les meves mans vaig arribar a una conclusió: la seva obra parla per si mateixa i ella no necessita fer-ne cap tipus de promoció extraordinària, si més no de cara al lector experimentat.

Quan comences a llegir Nothomb de seguida penses que el llenguatge és simple i que el llibre, que avança a ritme de narració oral, ha estat escrit en una nspirada tarda poder viure'n dels rèdits els 364.5 dies restants de l'any. Però si pares més atenció a la història t'adones que res no és així. El llenguatge d'aquest llibre té una precisió cirugiana. Les descripcions són voluntàriament nues, incisives i senzilles, sense distraccions. Amb tres paraules, sàviament escollides, aconsegueix un efecte més gràfic, contundent i rotund que si hi hagués dedicat dues pàgines. En altres ocasions trobem sentències magistrals sense emmarcar, sense destacar, sense introducció, deixades anar amb la clara intenció d'estabornir i colpir el lector.

La història apareix com una metàfora de la vida i de les persones i per aquest motiu els personatges esdevenen objectes al servei de la finalitat del text. Possiblement per aquest motiu queden desprovistos d'autonomia i naturalitat, destacant-ne tan sols les seves accions i pensaments que estan intrínsicament relacionats amb la finalitat de l'obra.

L'estil d'aquesta narració també és força peculiar. En primer lloc l'autora se situa com a narrador omniscient editorial masculí. En general es mostra amb la neutralitat pròpia d'aquest tipus de narrador, però es permet la desconcertant llicència de fer comentaris i aclariments que responen a una subjectivitat crítica i que abasten temes com la bellesa o la joventut, conceptes molt importants en aquesta obra.

L'argument com a metàfora que giravolta sobre la cara absurda i abjecta de la més crua realitat. En aquest cas, mitjançant un símil de conte de fades, l'autora està criticant ferotgement els estereotips femenins, la projecció familiar, l'anorexia, ls convencions socials que empresonen les persones en clixés convencionals. Tot plegat amb aquella sensació que l'autora no s'ha depentinat en fer-ho.

Nothomb pot ser controvertida, però jo tinc ganes de seguir de prop la seva obra.

En Jaume i les olors

2009-07-28T04:05:00.000-07:00

Davant la impossibilitat d'editar escrits a bloc.cat, i mentre em plantejo una migració del bloc a vilaweb, o una fusió de blocs, editaré aquí els escrits. Total, em fa l'efecte que no ho llegeix ningú (però a mi m'agrada igual escriure!).

EEn Jaume està descobrint les olors. És divertidíssim. A estones, i quan menys t’ho esperes, notes que fa una gran aspiració nasal i pregunta: “mama, a què fa olor?” Normalment respon així davant una olor nova, tant en positiu com en negatiu. Alguns dies passem per davant del mercat on el sistema de soterrament d’escombraries és desastrós i la fortor sovint et tomba. Aquest és un dels moment en els que en Jaume arronsa el nas, aspira amb profunditat i pregunta a què fa olor; jo li explico que fa olor a escombraria orgànica i ell respon: quina pudor !

Al marge d’altres moments espontanis durant els que es pot veure sorprès per una olor que no sap identificar, una altra de les olors que identifica és la personal. Moltes vegades, si estem al sofà molt junts o abraçats, em diu “fas olor a mama”, i jo li dic “a què fem olor les mames?”, ell me mira astorat i em diu amb cara d’obvietat “doncs a mama !”. Té tota la raó, les mames fem olor a mames, ni a papes ni a aranyes, a mames. L’altre dia, però, jo vaig canviar l’oli que habitualment em poso a la pell després de la dutxa per una crema i en Jaume em va preguntar que a què feia jo olor, quan li vaig dir que a cremeta, em va dir “això no m’agrada, quin fàstic!”. Ja sé que el body milk Dave no li agrada al meu fill.

Els processos de descobriment sensorial dels nens són apassionants. Però el de les olors té un plus perquè és sensorial, però també cultural. Per exemple, els nens s’oloren els peus sense cap pudor, com una cosa natural, però després afirmen –si més no en Jaume- “els meus peus fan pudor a peus galdosos!” És una frase per emmarcar que no sé d’on ha tret, però em fa riure molt. Denota un aprenentatge cultural de les olors; pot olorar els peus sense fàstic, però afirma que fan pudor.

Tot plegat fa riure força, però també reflexionar.

Anna Gavaldà

2009-01-13T02:50:00.000-08:00

Perquè m’ha desconcertat.
Definitivament aquesta és la resposta a la pregunta de per què m’ha agradat tant el llibre d’Anna Gavaldà que he llegit, Juntos Nada más, (2004, Ed. Seix Barral).
El seu estil d’escriptura, ple de diàlegs i punts i a part, a priori et fa pensar en un llibre banal o frívol on predomina l’acció i no la reflexió. Però no és així. La narració de Gavaldà no és rica en adjectius, estan dosificats amb intencionalitat i amb saviesa, però els que apareixen estan triats, ubicats al lloc just i que expressen sentiments, emocions i efectes en la seva justa mesura. El diàleg interior és un altre dels recursos que empra l’autora per palesar els estats d’ànim amb la màxima intensitat i cruesa, sense intermediaris, sense filtres ni interpretacions.
La construcció dels personatges és, des del meu punt de vista, el punt més feble de l’obra. Tot i que se’ls intenta revestir de misteri, intensitat i complexitat dosificades al llarg de l’obra, esdevenen altament previsibles i, en alguns casos, estereotipats. Malgrat això adquireixen consistència i entitat pròpia.
Amb tot la història sedueix. Es tracta d’una història d’afectes i d’amor en el més ampli dels sentits, però no n’és una a l’ús i et va sorprenent amb girs i retrocessos. Hi contribueixen molt bé el garbuix generacional i social que s’hi respira, a més d’una rigorosa documentació sobre el món de l’art, a nivell tècnic, del món de l’hostaleria i de l’univers de la gent gran.
Des del meu punt de vista es tracta d’una bona novel·la que admet lectures a diversos nivells i on es perfila una autora que pot donar molt més de si.

El luxe quotidià

2009-01-07T04:44:00.000-08:00

L’altre dia vaig estar llegint un article sobre el luxe. Preguntaven a dissenyadors, gurús i directors de firmes comercials si el luxe era necessari, si s’havia vulgaritzat en democratitzar-se (?) i, per acabar, preguntaven a un d’ells – un dissenyador d’espais molt reputat, quin era el seu luxe. Ell responia que el seu luxe era l’olor de casa seva ja que feia servir un tipus d’espelmes de dia i un altre tipus de nit.
Arran d’aquest comentari vaig començar a pensar: i bé, quin és el teu luxe Yolanda? És cert que no m’estic de gaire coses a la meva vida quotidiana, però darrerament ja no sento la inquietud d’antany pels objectes i les coses materials. També m’agrada visitar bons restaurants quan surto a dinar, però és que per menjar pitjor que a casa no em cal sortir, no? Això no és luxe. I poder anar a la feina en tren i no necessitar ni mòbil ni pda ni cap d’aquests artilugis ... però potser aquests fets són més fruit d’una conjuntura i una elecció de prioritats general que no pas un luxe en si mateixes.

I doncs, quin és el meu luxe? Les tardes. Definitivament el meu luxe és no treballar a les tardes a canvi del 30% del meu sou. Això em permet anar a buscar el meu fill a l’escola, dinar a taula (que no és poc), poder fer activitats en família i disposar d’un cert temps personal. Definitivament, aquest és el meu luxe. Sí senyor !

Flexibilitat laboral

2009-01-02T02:05:00.000-08:00

Diu el Sr. Federico Segura, conseller delegat de l’empresa Esvelt, que està invertint 2,7 milions d’euros en la construcció d’una fàbrica a la Xina, que han d’invertir al gegant asiàtic perquè a Catalunya el sòl industrial és molt car i la legislació laboral massa rígida.

No penso contradir la seva primera afirmació. Tan sols passejar-se per comarques com el Garraf i veure com està el preu del sòl industrial, en l’actualitat totalment ocupat per petites naus comercials de manera irregular: algunes d’elles resten més temps tancades o en traspàs que actives.

Però em permeto riure molt de la segona afirmació. Per il·lustrar-ho posaré l’exemple de la meva germana, així ningú no podrà dir que em perdo en estadístiques poc significatives o que parlo de l’amic d’un amic del cosí ...amb el perill d’anar a raure a una llegenda urbana. Les seves darreres experiències laborals són un clar exemple de l’abjecció de la flexibilitat. En la primera, com a teleoperadora de VENCA, però contractada per una ETT, treballava amb contractes per dies. Cada dia treballava amb un horari diferent, un nombre d’hores diferent i en un torn diferent; teòricament un dia l’avisaven de l’horari de l’enemà. Però això era la teoria perquè molts dies, quan ja estava a l’autobús de les 7 del matí per anar a la feina a l’hora del dia anterior,com a mínim, li trucaven dient-li que entrava a les 8 o bé a les 9 o bé a les 15. També s’havia trobat que un dia li deien que entrava a les 8 i a les 7’50, quan ja estava a la porta de la feina, li trucaven dient-li que aquell dia no hi anés. El súmmum va ser un dia que li van dir el mateix dia a les 7’30 que havia d’anar a treballar de 8 a 9.
En la segona experiència, com a teleoperadora per a una empresa de calling per a Gas Natrual, es va trobar que després de fer la formació, per la que va cobrar 30 euros setmanals, i passar un examen junt a un grup de gent, va començar a treballar. En principi li van dir que faria entre 6 i 8 hores diàries, cada dia amb un horari diferent, del qual l’avisaven d’un dia per a l’altre. Quan encara no havien treballat un mes els van reunir a tots i els van dir que havia caigut el sistema informàtic i que marxessin a casa, que estarien uns dies sense poder treballar. D’això fa ja dos mesos i a cap persona del grup l’han tornada a cridar, de manera que el tema informàtic ....

Potser al senyor Segura això li sembla poca flexibilitat. Clar, sempre és més pràctic tenir la gent dormint al soterrani i poder obrir la porta i deixar-los passar en funció de les necessitats. Si són nens i dones desesperades millor, rondinen menys i no actuen. I si passa un inspector de treball, es tanca la porta i en pau. Però no sé si aquest model de societat és el més convenient. Bé, a aquestes alçades de vida, i de cinisme com diria l’Oscar, dubto també que algú s’aturi a pensar en el model de vida que vol més enllà de la seva pròpia Wii.
Som la primera generació que no veu unes millors perspectives de vida per als seus fills que les pròpies. I empro aquí el mot vida en el sentit ampli: ni les condicions laborals seran millors ni l’accés a l’habitatge, ni els serveis públics podran millorar, .... Seran les generacions que gestionin l’agonia del nostre model cultural i, per tant, tindran la responsabilitat d’esgotar un sistema i, alhora, se’ls requerirà la gosadia d’implantar i confiar en un nou model de civilització, amb nous valors i noves maneres de fer les coses.

la crisi per la cara nord

2008-11-14T03:21:00.000-08:00

Una crisi mai no és una bona notícia. Les desacceleracions econòmiques i els processos de recessió sempre tenen com a víctimes els mateixos: les persones més desafavorides, els darrers que han arribat, els més endeutats víctimes de la societat consumista, ... Per tant no és una bona notícia.

Però ahir vaig sentir una notícia força curiosa. Deia que els nens i adolescents gestionaven un promig de 120 euros al mes per a les seves despeses, sense incloure ni roba ni complements ni llibres ni cap concepte logístic d'aquest tipus. L'estadística es limitava al diner de butxaca per a les "seves coses". Afegia l'estudi que amb la resta de conceptes anaven "a demanda" i qur cada vegada que volien elaguna cosa els seus pares els la compraven i cada vegada que volien diners iagual, sens cap tipus d'administració personal. 120 euros són molts diners per a un nen o un adolescent avui dia. si veiem com estan els salaris, les hipoteques i els preus de béns i serveis, poqeus són les famílies joves que avui dia tenen un fill que, a més de les despeses que aquest comporta, li poden donar aquesta quantitat al mes.

I el més inquietant és que no hi ha cap control de per a què són els diners, que no oblidem que són una porta d'accés al consum en general i al de determinats elements nocius que, en aquestes edats, es poden considerar de prestigi sense tenir en compte les conseqüències del seu ús o consum a mig i llarg termini.

Potser aquesta crisi ajudis les famílies a entendre que els recursos són, en la majoria dels casos, finits i sempre trascendents. No per donar més diners als nens som millors pares. Potser sí que som millors pares si els ensenyem a administrar-se, a ser racionals i a no entrara en l'espiral de consum que sembla que ens embriaga a tots.

Marejar la perdiu

2008-10-27T13:37:00.000-07:00

Sembla mentida que en els temps que corren i la major part de la població escolaritzada, com a mínim, fins als setze anys, encara hi hagi persones que no acaben d'entendre conceptes simples de la vida quotidiana. Si, a més, aquestes persones formen part de companyies de servei públic, el resultat és desastrós, perquè obtenim discursos maximalistes sobre projectes faraònics en una cara de la moneda i la pitjor de les gestions possibles a l'altra cara.

Els que em coneixeu i sabeu els meus punts dèbils ja haureu endevinat que tinc la RENFE al cap. Sí senyors, aquesta companyia que és incapaç de gestionar amb normalitat una xarxa de rodalies estructurada i amb protocols d'antuvi establerts, però et monta en un plis plas un dispositiu d'emergència postesboranc que riu-te tu de Nova Orleans. Tot i que en aquella ocasió,jo crec que "el secreto está en la pasta" de tots els contribuiens.

El cas és que ja fa temps que denuncio que l'estació de Passeig de Gràcia està en un estat deplorable. Tot i que ara han fet uns lavabos i t'estalvies entrar amb les botes de pescar salmons als que hi havia al bar del pis de dalt, el tema dels accessos no està a l'alçada cap país desenvolupat. No hi ha cap ascensor ni escales automàtiques de baixada. I ara, a més, les úniques escales mecàniques de pujada que hi havia i que trobàvem camuflades a la sortida de Pau Clarís - Girona, ja no estan en funcionament i la porta està precintada amb un plàstic de color negre i groc.

Fa vergonya aliena veure com, quan s'atura algun talgo de llarg recorregut que arriba des d'alguna ciutat europea, els turistes baixen amb les seves voluminoses maletes i el síndrome de la classe turista a les cames, i a sobre han de pujar quatre llargs trams d'escala fins arribar a la superfície i poder ser estafats per algun dels fantàstics taxistes.bcn.

Jo vaig anar una vegada sola amb el nen, quan encara anava en cotxet, a aquella estació i vaig patir molt per poder-hi accedir. A l'arribada em va ajudar la bona gent, peró a la tornada tan sols baixaven al meu costat dos executius molt ocupats que ni es van dignar a mirar com baixava panteixant el cotxet amb el nen a sobre i la bossa de recanvis de roba i biberons, mentre ells repassaven el seu perfil al difús reflex de les rajoles.

Així doncs,que Barcelona segueixi debatent sobre si el .bcn o el 2.0, que la gent seguirà patint per accedir (o per no poder fer-ho) a l'estació de ferrocarril del centre de la ciutat. Al meu poble en diuen marejar la perdiu.

A voltes amb els pediatre

2008-10-09T15:32:00.000-07:00

El passat mes de març escrivia sobre la vergonyosa situació de la pediatria a Vilanova i la Geltrú. Entre altres coses explicava que a l’ambulatori que li correspon al meu fill per residencia hi havia pocs pediatres i que tan sols s’atenien tres urgències al matí i tres a la tarda. Això ha canviat. I ant si ha canviat. Radicalment. Ara ja no hi ha cap pediatre i no s’atén cap urgència.

Vista la mancança de pediatres, sanitat ha decidit centralitzar-los en un sols CAP, que no és pas el del centre, sinó que és el del barri de Sant Joan. No podem dir que Vilanova i la Geltrú sigui una ciutat enorme. D’acord que ha crescut molt en els darrers anys, però segueix sent un lloc on s’arriba a tot arreu des del centre en 20 minuts a peu; fins i tot al pediatre.

Així doncs sembla ser que a sanitat, en matèria de pediatria (i també d’atenció a la dona , que és coma anomenen ginecologia) no han sentit a parlar de la descentralització i la desconcentració que tan de moda estan. És cert que quan hi ha pocs recursos resulta més eficient agrupar-los que no pas segregar-los, però el tema és realment escandalós. Cada pediatre té 3500 pacients assignats i, tot i que sabem que un gran nombre de nens assisteixen a pediatres privats tot i tenir-ne assignat un de públic, l’univers de nens que han d’atendre és igualment molt elevat.

Al meu fill el duc a un pediatre privat. Malgrat haver defensat tota la vida la sanitat pública. Un dels principals motius és que li puc dur quan és necessari i sempre m’atén, la febre dels nens i nenes no entén de visites concertades ni de col·lapse sanitari. La meva pediatre ens coneix a tots pel nom i, fins i tot, sap qui són les cosines, els oncles i els amics del meu fill. Un altre element, fonamental per a mi, és que ens entenem i parlem el mateix idioma. El dia que vaig provar d’anar a la Seguretat Social a visitar el meu fill em vaig trobar davant una metgessa que em va atendre de manera correcta, però no entenia la meva llengua (sóc una indígena de Catalunya) ni s’esforçava a fer-ho (només faltaria, amb 3500 pacients potencials!). Tampoc no m’hauria entès la pediatre que visitava al costat. Hauríeu d’haver vist la meva inculta cara quan per a la conjuntivitis em va dir: aplícale un ungüento liviano. I és que no sóc una dona de món!

Ja tinc Internet a casa

2008-10-07T03:13:00.000-07:00

Ja tinc internet a casa !!! Semblava impossible, semblava llunyà, semblava que no arribava, però ja és aquí el nou internet a casa meva. Fantàstic. I a sobre, de moment, no tinc cap queixa: funciona bé, ha estat fàcil de configurar i no va lent.
Yupi i que duri !

LA LLADRE DE LLIBRES (de Markus Zusak)

2008-10-07T03:04:00.000-07:00

Mai no llegeixo llibres ni sobre l’holocaust ni sobre la guerra civil. Sovint l’excés d’empatia em castiga i les històries i desgràcies alienes em persegueixen i fustiguen durant un llarg temps.
Però de vegades alguna lectura burla els filtres de la lògica i s’escola al meu repertori de manera silenciosa i natural. Això és el que ha passat amb La lladre de llibres. Aquesta novel·la em va semblar que passaria de puntetes per la 2a Guerra Mundial i l’holocaust i que els llibres en serien els protagonistes. Però no va ser així. Tot el contrari. La seva lectura ha esdevingut duríssima. La història, en si, sense accessoris ni floritures és d’una senzillesa que encara fa destacar més la cruesa de la narració. I per què he seguit llegint? Per què he acabat el llibre? Doncs perquè el llibre m’ha donat motius.

Sense desvetllar gaire detalls de la història puc afirmar en primer lloc que la narració és d’una gran originalitat a causa de la peculiaritat de la narradora i de la perspectiva que hi aporta. També els personatges estan molt ben treballats i porten un alt contingut simbòlic, el fet que alguns siguin nens aporta un alt grau de frescor i tendresa, però alhora es converteix en una arma de doble fulla en palesar de més duresa, si cap, l’acció.

Aquesta novel·la defuig voluntàriament de fer judicis de valors gratuïts en un tema tan conegut i valorat al llarg de la història. Així doncs són els mateixos fets que van configurant el to de la narració i els seus diferents graus d’intensitat.

Una molt recomanable lectura no apta per a lacrimògens, persones amb depressió, períodes hormonalment alterats i altres temps de baixada.

Com trobo a faltar internet a casa

2008-09-17T04:33:00.000-07:00

Com trobo a faltar internet a casa !
Quan jo era adolescent, la meva mare sempre em deia: no se sabe cuánto se quiere una madre hasta que se ha muerto. Afortunadament la meva mare segueix viva, però ara que no tinc internet a casa des de principis de juliol i m’adono de com el trobo a faltar i de quant el faig servir i per a quantes coses !
A l’hora de consultar el saldo del banc, els rebuts carregats o fer moviments entre comptes. També, ho reconec, per comprar roba i altrs andròmines, m’he afeccionatg a mirar primer a internet i després, si s’escau, commprar-hi o comprar fora. És molt útil mirar primer els preus, models i prestacions de les coses que necessitem perquè després a la botiga no ens prenguin el pèl i ens colin coses obsoletes.
A més, les eines de cerca i consulta ja s’han convertit en companyes de tertúlies tot proporcionant informació i aclarint dubtes a qualsevol hora del dia i de la nit..
No es pot obviar, tampoc, que internet és un gran company en les nits d’insomni. A mi, particularment, quan no puc dormir m’ajuda molt a desconnectar cercar blocs i pàgines web de manera aleatòria sobre temes que ni sabia que existien com are la decoració cottage i handmade, els dentistes de l’escola de nutrició alemanya contra els amalgames de titani en estomatologia o les empreses de lloguer de bosses de luxe.
I finalment, com s'escriu als blocs sense internet?

Així doncs, senyors de Ya.com .... és urgent !

orange i altres herbes

2008-09-16T01:45:00.000-07:00

Ha hagut un parèntesi, llarg, ho sé. El motiu podríem dir que han estat les vacances, però no és cert. Les vacances hi ha contribuït, però no han estat la causa. Tothom sap que no m’agrada buscar culpables de les coses, que considero aquesta pràctica irresponsable i estèril, però algunes vegades hi ha actes i fets que duen signatura, com una obra d’art, i en conseqüència s’ha de reconèixer el treball i atorgar l’autoria a qui correspon.

Així doncs, agrairem públicament als Srs. D’ORANGE la feina de tenir-me des de primers de juliol sense internet. La consecució de l’obra ha estat d’una professionalitat extrema: des del dia que es va notificar l’avaria – que ja portàvem 6 dies sense internet però pensàvem que era culpa nostra – i fins a 3 setmanes després – data de baixa del servei – ens van estar dient el mateix missatge: efectivamente no hay línea, estamos hasiendo comprobasiones. Ho transcric de manera literal perquè quedi clar que aquests srs, com la majoria, tampoc o es molesten a comunicar-se amb els clients catalans en la seva llengua, of course, no fos cas que fes provincià, tal i com afirma en Vargas Llosa.

El pitjor de tot és que a l’hora de canviar d’operador he fet un sondeig entre amics i coneguts i tothom qui està content amb és amb orange com a operador, igual de contents com estava jo abans d’aquest fatídic juliol .... Ara provarem ya.com. Ens hi ha fet decidir el bon tracte rebut fins al moment, amb una operadora agradable, pacient i complidora, sense polítiques agressives a l’estil jazztel, i un preu raonable, cosa que no vaig trobar en les ofertes de telefònica atès el servei que et donen (portem més d’un mes intentant fer la portabilitat de les trucades locals i nacionals i encara no hi ha manera després de 3 intents !!!)

Ja veurem com funciona tot plegat, de moment he d’esperar més de 20 dies a tenir portabilitats, connexions, contractes i equips .... em reservo el dret de despotricar en qualsevol moment.

Tots bojos

2008-07-24T02:27:00.000-07:00

Fa molts dies que no escric i és per cansament. No es tracta del cansament ordinari i quotidià, físic i psíquic, que m’acompanya cada dia i que és producte de la feina, de la vida, de la casa, del tren i del pes de la mateixa rutina. No. Es tracta d’un cansament atàvic, que fins i tot deu ser cíclic i que tinc comprovat que s’encomana.
En definitiva, estic cansada d’escriure sobre l’actualitat quan constantment sento que aquesta m’agredeix i m’obliga a justificar-me constantment. Tinc una sensació estranya en els darrers temps, sembla que les coses s’estiguin capgirant i perdent la poca lògica que se n’havia consensuat. Apareixen manifestos indocumentats i fantasmagòrics que obliguen un a justificar-se per parlar la seva pròpia llengua al seu propi país. Ve el president del govern espanyola a dir que respectarà un estatut, que el seu ministre d’economia està manifestament incomplint, i les masses li aplaudeixen i victoregen !!! La unió europea obre la porta, en plena desacceleració i fluxos migratoris descontrolats, a treballar fins a 65 hores a la setmana, tirant per terra qualsevol aspiració a la negociació i lluita per la conciliació de la vida familiar i el desenvolupament personal al marge de la feina.

En definitiva, el món és boig i ens vol tornar bojos a tots.

La Gàlia

2008-07-08T04:03:00.000-07:00

A vegades m'agafen ganes d'aturar el trànsit del c. Aragó, posar-me al mig de la calçada i picar-me el pit amb els punys mentres miro desafiant els cotxes aturats (a la meva imaginació s'aturen però a la realitat tinc els meus dubtes que ho fessin).

El Tribunal constitucional obliga el govern català a impartir la 3a hora de castellà a les escoles i els conseller diu que no passa res, que tot queda igual.

Mitja Espanya signa un manifest promogut per la sensata i poc radical Rosa Díez de condemna de les llengües minoritàries que es parlen a l'estat. I no passa res.

La "roja" (que ha tret de l'armari els qui enyoren l'espanyolisme d'altres temps) guanya una eurocopa i els carrers de mitja Catalunya s'omplen de banderes i "pelaos" corejant cançons del 36, mentres a la COPE insulten de manera impune qualsevol persona que no vagi a favor de la selecció espanyola. I no passa res.

Sort que alguns catalans devíem caure de petits a la marmita de la paciència, perquè realment, ser català, no sentir-se espanyol i voler viure amb respecte i harmonia és esgotador. Voelr ser català i punt es converteix en sinònim d'agressió constant.

Ai, i el català emprenyat?

lassanya de xampinyons i bolets

2008-06-27T00:20:00.000-07:00

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

8 plaques de lassanya
500 gr. de xampinyons
1 grapat de trompetes de la mort seques
1 grapat de moixernons secs
1/2 litre de beixamel
Formatge ratllat
50 gr. de bacó a daus

ELABORACIÓ

Es posen en remull les trompetes i els moixernons.

Es posen en remull les plaques de lassanya (si no són de bullir)

Es netegen i trossegen petits els xampinyons. Es posen a foc viu per a què vagin deixant anar l'aigua.

Quan ja han perdut la major part de l'aigua s'hi afegeix oli i els daus de bacó. Ho sofregim tot plegat una estona i hi afegim els bolets escorreguts i trossejats. Quan estigui al nostre gust, retirem del foc i salem al gust.

Fem la beixamel o l'escalfem si l'hem comprada ja feta.

Muntem la lassanya alternant les capes de bolets amb les làmines de pasta. Banyem el resultat amb la beixamel, posem el formatge ratllat al capdamunt i ho escalfem al forn uns 8 minuts a 160 graus, posant el gratinador els dos darrers minuts.

Lleugera i agradable.

Àngels i dimonis

2008-06-16T02:08:00.000-07:00

Avui he sentit a la ràdio que s’està filant l’adaptació cinematogràfica del llibre de Dan Brown Àngels i Dimonis. El titular no era la filmació en si sinó el fet que l’església catòlica hagi denegat els permisos per filmar a les esglésies de Roma, un dels escenaris clau per al desenvolupament de la trama d’aquesta història.

Més enllà de debatre sobre les preocupacions de l’església catòlica, més pendent del desprestigi que pugui causar un film que no pas pel que es provoca ella mateixa amb les seves actituds anacròniques, manipuladores i inquisidores, la notícia em serveix de pretext per parlar del llibre Àngels i dimonis, que és el llibre que estic, o millor dit m’estava, llegint. I dic estava perquè he decidit deixar-lo de llegir avui mateix perquè se’m feia pesat. I que un llibre d’acció es faci pesat és terrible. Possiblement tan sols he deixat dos o tres llibres per llegir en els meus 36 anys de vida. Sóc cabuda de mena i sempre els acabo, però amb aquest m’embarga la sensació de perdre el temps. Tot i que a nivell de dades i coneixements científics el llibre aporta molts elements que per a mi eren desconeguts, la història no convenç. L’esforç a detallar al màxim algunes descripcions d’indrets i tècniques per tal de dotar de realisme l’escena topa frontalment contra la pròpia construcció de la història, totalment increïble. Els tòpics regalimen barroerament pels quatre costats. El binomi científica sexy – investigador maduret construït per tal de mantenir la tensió sexual, i els dolents dolentíssims, cruels i, evidentment àrabs, rau la vulgaritat en els temps que corren. La resta de personatges configuren una massa informe de comparses de comportament previsible, encefalograma pla i tarannà plàstic que s’adapta de forma gradual als designis de la trama.

Em sap greu. Quan va haver la polèmica sobre El código da Vinci sí o el Código Da Vinci no, jo el vaig defensar. L’havia llegit i havia passat la prova del best-seller: entretenir, sense més pretensions. Allà els tòpics també hi eren presents, però els havien polit i quedaven més assimilats a la història, no cridaven tant l’atenció.

No he vist la pel·lícula del Código Da vinci ni ningú no me l’ha recomanada encara. No sé si veuré aquesta en cas que s’arribi a filmar.

El cuento numero 13

2008-06-06T14:34:00.000-07:00

Fa uns dies, reconec que seduïda per la seva coberta, vaig començar a llegir la primera novel·la de la britànica Diane Setterfield. Jo pensava que seria un best-seller lleuger, al que trobaria mil errades històriques o de coherència i que serviria per pujar la meva autoestima intel·lectual i per distreure’m al tren. Però de seguida que vaig llegir un parell de capítols em vaig adonar que això no era així. Es tracta d’una obra una mica més complexa. El mateix li va passar a la meva amiga Mercè i també vaig llegir el mateix cas en una persona que participava a un fòrum literari de la UOC. Tots ells, igual que jo, van agafar el llibre sense gaire entusiasme, i van quedar sorpresos perquè es tractava d’una obra que anava una mica més enllà.

El cuento ... pretén ser un homenatge a la novel·la decimonònica, als clàssics britànics com Austen, les Bronté o Dickens i a la novel·la gòtica saxona, de la qual incorpora diversos elements com la figura de la mansió, la institutriu, la biblioteca, etc. No entraré a detallar l’argument ni a desvetllar cap element, qui vulgui saber què hi passa que se’l llegeixi. Però sí que m’agradaria destacar alguns tems que s’hi tracten.

En primer lloc és una obra que aborda des d’una perspectiva intimista i turmentada el tema dels germans bessons. Més enllà de fer esment de les anècdotes, repetides i ja insípides, que poden tenir lloc entre bessons, l’autora ens desvetlla una altra manera de viure aquesta circumstància.
En la línia d’altres obres que triomfen en l’actualitat com l’Ombra del vent (amb el seu cementiri dels llibres oblidats), Firmin o La lladre de llibres, en aquest text el tema de la bibliofília i dels llibres com a eines per entendre la vida esdevé cabdal. I a través dels llibres arribem a les paraules que es manifesten com a sanadores i dotadores de realitat a les coses. Allò que no es diu es perd i és com si mai no hagués tingut lloc.

Finalment, i des del meu punt de vista, la mutació i la semblança. L’eix central en el que gira l’obra són les semblances, els paral·lelismes i la mutació. No tot allò que sembla semblant s’assembla de veritat. No tan sols existeix allò que veiem i no tan sols veiem allò que existeix.

He llegit opinions diverses sobre aquest llibre. Moltes persones escriuen en fòrums que és un llibre lent i ple de descripcions. És cert, no és un llibre trepidant ni està escrit com un telegrama o una sinopsi televisiva, qui busqui això que llegeixi Dan Brown, que ho fa molt bé. L’acció d’aquesta novel·la són els seus personatges, els seus escenaris i els seus silencis. La resta, allò que passa, és anecdòtic.

PRIMÀRIES

2008-06-06T14:23:00.000-07:00

Darrerament el mot primàries, de manera directa o indirecta, ens persegueix. Fa mesos que seguim des de primera fila la pugna entre el senador Obama i la Hillary Clinton; els mitjans ens han informat tant, tan bé, amb tant detall i de manera tan acurada, que ara ens sabrà greu no poder votar el candidat demòcrata – ni cap altre- a les eleccions dels EUA. Però alhora, i perquè el tema no ens sembli tan exòtic, també tenen aires de primàries els processos de renovació d’ERC i del PP, tot i que viscuts i plantejats de manera molt diferent. A ERC sembla haver una crisi de lideratge agreujada pels plantejaments d’un sector que demanen un canvi de rumb, tot i saber que aquest condemnaria el partit a arrossegar-se per l’oposició i viure dels discursos teòrics durant dècades. Al PP, en canvi, hi ha una crisi ideològica que era d’esperar a la dreta espanyola, un partit on té més pes l’extrema dreta ultranacionalista en detriment dels liberals.
Però jo em plantejo si tot plegat és una bona imatge de cara a la ciutadania. Tot i la propaganda gratuïta que han tingut els demòcrates dels EUA gràcies al procés de pimàries del seu partit, hauria jo de votar un candidat que s’ha estimat més viure un procés electoral, amb el desgast que el desplegament de les estratègies polítiques comporten, abans de seure i acordar un programa consensuat amb un company de partit? El mateix aplico a ERC, i no al PP perquè, tot i que és manifesta la intenció d’un sector per acabar amb ell, de moment segueix tapat o tapada el seu o la seva contrincant.
Si el que volem és un món on imperi el diàleg i les persones s’entenguin, pactin, negociïn i convisquin, no haurien de començar els polítics que aspiren a millorar aquest món a asseure’s amb els seus propis companys? Com m’he de creure llavors que tindran capacitat per pactar i acordar temes importants amb altres forces polítiques?
Algun dia, algun polític haurà de reflexionar les coses des del punt de vista del pare primerenc, de l’àvia desencantada o del jove mileurista. La coherència és un valor a l’alça i la gent cada vegada és menys ingènua.

lLIBERAT FRANKI

2008-06-03T12:43:00.000-07:00

(post publicat inicialment per mi a http://jaumefiguerola.bloc.cat)

Hem d'ensenyar els nostres fills a creéixer en el respecte i a establir unes prioritats. Un dels valors que els hem d'ensenyar és el respecte, a les persones i a les institucions. Però les persones sempre estaran per sobre dels símbols. No es pot ultratjar una persona per haver "ultratjat una bandera" i menys en un estat que permet que cada dia s'ultratgi Catalunya i la seva gent de manera impune des de diversos mitjans de comunicació i partits polítics.
Si en Franki no ha respectat un símbol estem d'acord amb que ha comès una falta, però d'aquí a anar a la presó .... què hauria de passar doncs amb tota la gent que des de la Plaza de la Villa de Salamanca demanaven Carod al Paredón? Reflexionem-hi
Així doncs: LLIBERTAT FRANKI !!!!!!!!!!!!!!!!!

facebook

2008-05-30T14:00:00.000-07:00

Aquesta setmana no he escrit al bloc. No és perquè no hi hagi pensat o perquè no hi hagi temes que m’interessin i despertin la meva opinió. Bàsicament no he escrit pel motiu de sempre: no he tingut temps. Però si normalment no tinc temps i escric, què és allò que aquesta setmana ha ocupat tot el meu temps sense que jo, pràcticament, m’adoni? Doncs molt senzill, una cosa que no sé encara ben bé què és: el facebook. http://www.facebook.com

Tal i com he dit, no sé ben bé de què es tracta aquest invent del facebook, però intentaré definir-lo. Segons el diari(La Vanguardia 27 de maig de 2008) es tracta d’una xarxa de relacions socials. Aquesta definició s’assembla a la d’estar per casa que jo vaig formular quan unes amigues em van preguntar què era aquest invent on m’havia posat gairebé sense adonar-me’n: es tracta d’un messenger sofisticat, vaig dir. El perquè d’aquesta sofisticació radica en el fet que, mitjançant aquesta xarxa pots incloure notes, fotografies, vídeos, informació personal, laboral i mil coses més, de manera gratuïta i amb l’opció d’accés que tu triïs: general, o restringit als teus amics o als teus amics i els seus amics. D’aquesta manera, tu tries amb qui et relaciones i qui accedeix a la teva informació.

Si alguna persona experta i amb temps llegeix això pensarà; què pardilla. Doncs sí, afortunadament sóc una pardilla en aquestes coses pel sol fet de ser una persona afortunada que darrerament es passa les tardes jugant a plastilina, pintant dracs, prínceps, reis i princeses i empaitant un marrec de dos anys que la sap més llarga que jo. Això a més de treballar i tenir una satisfactòria vida personal.

I així he passat jo una setmana gairebé: creant àlbums de fotografies, posant i traient informació personal, afegint amics i intentant esbrinar com funciona aquest invent.

Us mantindré informats.

recerca: sexe i alzheimer

2008-05-23T14:44:00.000-07:00

Tot divagant per blocs i fòrums de la xarxa he topat amb aquesta frase i he pensat que no calien més paraules:

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en
medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura
del Alzheimer.De aquí a algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos
con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.
Dr. Drauzio Varella
afmB(2);

Darrer llibre: el monestir proscrit

2008-05-18T15:25:00.000-07:00

Em sap greu però el darrer llibre que he llegit no m'ha agradat.

Es tractat d'El monestir proscrit, de M Carme Roca i editat per Columna http://www.columnaedicions.cat/.

Aquest llibre està escrit com una pel·lícula, amb capítols molt breus que narren una escena o fet aïllat, en l'espai i en el temps, i que formen un continum que esdevé la història. No hi ha històries paral·lels ni cap comentari accessori que no estigui supeditat a la trama única i principal de desenvolupament i final totalment previsible. Els personatges, malgrat estar inspirats en personatges reals, són previsibles i totalment plans, tan sols en Ermessenda de Carcassona i en l'abadessa Ingilberga es pot intuir alguna cosa més enlà de la superfície. Els homes són tots plans, previsibles i simples.

Em sap greu, vaig començar el llibre amb molta il·lusió però de seguida vaig notar que m'estaven intentant convèncer, de manera poc subtil, de com d'innocents i bones eren les dones a l'edat mitjana i com de perversos eren els homes. El problema no és la idea, força certa en la meva modesta opinió, sinó que tota la història transpira aquest pretext i, fins i tot, s'hi supedita.

Malgrat tot s'ha de reconèixer l'esforç de documentació que ha fet l'autora i el tarannà pedagògic d'algunes definicions en forma de notes a peu de pàgina.

Rodalies Renfe ... de nou i pitjor

2008-05-13T04:28:00.000-07:00

Aquest matí era el primer dia laborable 100% - no comptem dissabte que not reballa tothom- a l'àrea metropolitana i resta de Catalunya que s'havia de pagar de nou bitllet per anar en tren a Barcelona des de Vilanova, Sitges i la resta de poblacions de la línia de tren C2.

Per tal d'alegrar el dia a la concurrència, a l'estació de Vilanova a les 7 del dematí no funcionava cap de les màquines expenedores de bitllets i, a més, tan sols hi havia una persona a les taquilles atenent; amb aquest panorama és fàcil imaginar-se que s'han començat a aplegar desenes i desenes de persones fent cua, més d'un centenar, i potser dos, hi havia quan jo he arribat. Els que feia més estona que s'esperaven s'han rebel·lat per diversos motius. En primer lloc pel fet obvi que el temps i la dignitat de l'usuari no tenen cap valor per a l'empresa que gestiona les rodalies; en segon lloc perquè el servei de pagament amb targeta tan sols s'ofereix mitjançant les màquines i, casualment, no en funcionava cap; finalment perquè tan sols hi havia una persona a les taquilles però de guàrdies de seguretat n'han aparegut tres de seguida.

La solució per la que han optat els guàrdies de seguretat ha estat genial, digna de ser inclosa a un manual. Han obert les portes i han deixat passar les persones que feia més estona que s'esperaven i que més cridaven, no així a la resta, als xais, que han hagut d'esperar religiosament que la persona que atenia (des d'aquí la meva solidaritat amb el/la pobre treballador/a) donés a l'abast.

És molt indicatiu del concepte de gestió que des de Renfe (sigui adif o sigui la subempresa que sigui, que a l'usuari li importa un rave) es té que, quan no funciona cap màquina (em costa de creure !) no es reforça el personal adreçat a expedir bitllets sinó que es dobla el nombre de guàrdies de seguretat habitual. Chapeau per la gestió ferroviària de rodalies que s'entesta a conservar les tradicions de maltracte de l'usuari.

Recepta de les magdalenes

2008-05-05T02:34:00.000-07:00

Com més d'una persona m'ha demanat aquesta i altres receptes, n'aniré penjant algunes en aquest bloc, així es podran consultar quan es vulgui.

RECEPTA DE LES MAGDALENES

INGREDIENTS

6 ous
350 gr. de farina
250 gr. de sucre
¼ l d’oli d’oliva
1 sobre de llevat normal
El suc de mitja llimona (es pot substituir per una copeta de licor o per canyella o per cacau en pols, etc..perquè li doni el sabor que es vulgui)

PROCEDIMENT

Es baten els ous i s’hi afegeix el sucre, se segueix batent i s’hi afegeix l’oli i el suc de llimona. Afegim finalment la farina barrejada amb el llevat. Perquè quedin esponjoses allò ideal és anar afegint la farina a poc a poc, precipitant-la des d’un colador.
Quan ja tenim la massa omplim els motlles de magdalenes i fornegem a 160 graus uns 12-15 minuts. Aneu amb compte amb els motlles, els tradicionals de paper no van bé, ja que la massa té més força que el motlle i els deforma. Penseu també que creixen molt durant la cocció, de manera que tan sols s’han d’omplir fins a la meitat aproximadament.

Podeu fer la recepta en parts proporcionals a la massa, ja que d’aquí potser en surten 15 o 18 de grans.

La Vanguardia

2008-04-30T04:19:00.000-07:00

Sóc addicte a La Vanguardia. Tot i que passo períodes d’abstinència i desintoxicació, he de reconèixer que aquest diari produeix un efecte en mi que m’hi enganxa. Els culpables són substàncies concretes com La Contra i les columnes i col·laboracions d’en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, en Màrius Serra, en Francesc Marc Àlvaro – que darrerament ha tret tota la seva artilleria convergent- la Joana Bonet i la Clara Sanchis, entre d’altres.
Malgrat l’addicció, sóc totalment conscient de la nocivitat que pot implicar consumir exclusivament aquest producte. Sóc crítica amb allò que llegeixo i veig amb claredat que aquest diari s’atrinxera sovint en una determinada tendència política, que no és precisament amb la que més combrego, i que esdevé, a més, un dels principals elements castigadors del tripartit. També sóc conscient de les seves paradoxes. La que més m’inquieta i, alhora, més em diverteix, és la que conforma qualsevol defensa de la llengua i la cultura catalanes des d’un diari que s’entesta a oferir tan sols la seva versió en castellà i no s’adapta, com ja han fet altres, a la realitat del país. Imaginar-me La Vanguardia en català és ja sublim per al meu grau d’addicció, de ben segur que afegiria nous matisos al meu vici.

Però com deia el final d’aquella mítica pel·lícula: ningú no és perfecte.

Almudena Grandes

2008-04-28T03:39:00.000-07:00

Fa uns mesos vaig llegir dos llibres de l’Almudena Grandes, l’Atlas de la geografía humana i Los aires difícilies. No eren els primers volums que abordava d’aquesta autora, anteriorment ja havia llegit Te llamaré viernes, modelos de mujer, Malena es un nombre de tango i Las edades de Lulú. Però d’això fa ja molts anys, es tractava dels anys 90 i, malgrat el pas del temps, l’empremta d’aquestes lectures restava encara fresca i intensa. Possiblement perquè es tractava d’obres contemporànies, adultes, que mostraven una realitat que en aquell moment per a mi com a adolescent era nova i prometedora.

Tot i que no tinc per costum llegir més d’un llibre consecutiu d’un mateix autor o autora, aquests dos gairebé els vaig simultaniejar. Com la seva naturalesa és molt diferent, les històries que s’hi relaten em van fer emprendre diversos viatges i prendre consciència de diverses realitats, sempre a partir de la pròpia.

L’Atlas de la geografia ... narra les petites grans crisi d’una sèrie de dones que tenen un punt en comú, la feina. Però una vida, unes circumstàncies i una trajectòria totalment dispar. No es tracta de grans crisis a l’estil Holliwood sinó que viuen situacions vitals que les fan connectar amb la seva essència. Així doncs trobem casos de desig, consumat o no, maternitat, pas del temps, desamor, rutina, .... els principals causants de crisis personals però que no sempre en són el desencadenat perquè sovint vivim sense escoltar-nos a nosaltres mateixos, d’esquena a les nostres emocions.

La seva lectura va venir acompanyada d’una sèrie d’esdeveniments al meu voltant que em van fer veure que no tot passa tan sols a les pel·lícules i als llibres sinó que tots som vulnerables a tot i no sempre en som conscients.

Los aires difíciles, tot i que situa la història/pretext en els tardans 90, desenvolupa les seves moltes trames a través de flaix-backs al llarg dels anys 80. A mida que anava llegint, tot i que la novel·la està ambientada a Madrid, la trama em va anar traslladant als bojos anys 80 de la meva adolescència. La roba que duien els personatges, la manera de divertir-se i, sobretot, la manera de comportar-se i l’actitud davant la vida. Una actitud que ara podríem qualificar de barreja entre prepotència i innocència, però que en aquell temps era pura i simple despreocupació. Eren temps feliços, no passava res - i el que passava no ens afectava- érem forts i atrevits i podíem amb tot; les coses, d’una manera o d’una altra, sempre s’arreglaven.

Ara, després d’haver passa pel sedàs de naturalitat i minimalisme de la dècada dels 90, penso en aquells temps i em semblen artificiosos i enrevessats, però el cert és que recordo haver-los viscut amb tota naturalitat. Una prova més que el temps ens dota d’una perspectiva voluble.

Una rosa

2008-04-23T01:14:00.000-07:00

Avui és el dia De Sant Jordi.
Com a dona rebré roses avui, més d'una segurament. Ja les veig, seran roses vermelles, de tija llarga, elegants, estilitzades, harmonioses i belles, acompanyades d'espigues, papers i plàstics diversos que enaltiran la seva bellesa natural.
Però a mi m'agradaria fer ara i aquí una reivindicació. A mi la rosa tradicional, entenent com a tal l'estilitzada rosa vermella que en els darrers anys s'ha imposat al mercat, m'agrada. És d'una bellesa estàndard, tipus, com algunes models que, de tan estandaritzadament belles, semblen neutres. Ara bé, la que m'encisa i em captiva és la rosa que jo anomeno vulgaris, la de jardí, la que anomenem tradicionalment rosa escarxofada. I m'agrada per la seva imperfecció. El seu color no és uniforme ni sempre el mateix, d'un mateix roser poden néixer flors grogues esquitxades de salmó o flors rosades amb reflexes grocs. La seva tija pot ser més llarga o més curta, en funció de l'ubicació del roser, del sol, de la llum. I el millor de tot, la seva flaire. Quan sents l'olor d'una rosa de jardí entens perfectament que al llarg de la història, al costat del mot flaire, hagi aparegut l'adjectiu embriagador. Es tracta d'una olor dolça i persistent, de les que poden inundar una estança en pocs segons.

No cal que digui que totes les roses són boniques i ben rebudes perquè el que les fa belles és la intenció de l'acte de regalar una rosa a algú que ens mereix una consideració especial i, alhora, per la càrrega de tradició que duen implícites.

Misèria humana

2008-04-18T04:21:00.000-07:00

Acabo d'empadronar amb la seva tieta una nena de 10 anys a qui els mossos van treure de casa de matinada perquè la seva mare li estava pegant i amenassava de colpejar-la amb una ampolla buida de vodka. La policia hi va assistir quan la van trucar els veins, alarmats pels crits que hi havia al domicili.

Davant això l'ànima et queda planxada. Caldria mirar la situació d'aquesta mare sense jutjar-la a priori, veure com s'arriba a aquesta situació i a poder arribar a amenaçar i pegar la tev a pròpia filla. Però no es pot excusar ni disculpar de cap manera. La situació actual de la nena i les conseqüències del que no devia de ser un fet aïllat de ben segur que deixen una profunda cicatriu a la seva ànima, comptant que no es tracti d'una ferida oberta o mal tancada.

Per a mi que estic constantment preocupada per si faig bé les coses relacionades amb el meu fill: supera bé tal etapa? el pressionem amb alguna cosa? hauríem d'estimular-lo amb algun tipus de joguina diferent? després de veure aquestes coses m'adono que allò fonamental ho fem bé. Estimem i respectem el nostre fill, viu en una llar on hi ha respecte, diàleg i felicitat i on els problemes quotidians se superen amb imaginació, coratge i molta paciència. I això és allò fonamental, la resta és accessori.

ablació

2008-04-16T12:33:00.000-07:00

No és la meva intenció entrar ara en debats sobre l'ablació. No perquè hi estigui a favor sinó perquè és un debat més llarg i complex del que inicialment pot semblar. Allò que sí m'agradaria destacar és el compromís que ha adquirit l'Institut Dexeus de reconstruir de manera gratuïta el clítoris parcialment amputat a joves immigrants.

Aquesta és una gran notícia. Junt a les campanyes de sensiblització i formació, la cirugia pot ser una gran solució per a les víctimes de la política de fets consumats.

El que em sembla curiós és que m'he assabentat per casualitat tot buscant informació sobre el meu ginecòleg, en Pere Barri Soldevila, que resulta ser qui coordina aquest projecte a l'Institut Dexeus, a l'àrea del Servei de cirugia de l'ablació. És d'aquesta manera com vaig anar a para a Lo bloc de la piga (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/82177) i allà vaig llegir al notícia.

Si us interessa el tema podeu trobar més informació al diari Avui: http://paper.avui.cat/article/societat/116077/linstitut/dexeus/reconstruira/clitoris/dones/hagin/estat/victimes/duna/ablacio.html

Conciliació familiar

2008-04-16T04:32:00.000-07:00

(a propòsit d'un article a La Vanguàrdia d'avui de Pilar Rahola - el qual recomano llegir)

La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema d’actualitat. Ens ho confirma la seva aparició regular a articles de premsa, debats de ràdio i televisió i a la quotidianitat “de bar” del gran gruix de persones que tenim fills i que ens veiem obligades a treballar per poder viure.
Observo ensems que aquest debat, per norma general, s’adscriu a les reflexions sobre l’emancipació econòmica i laboral de les dones. No és cap novetat dir que el gènere està de moda, i concretament el gènere femení. El nomenament de 9 ministres per part del president del govern espanyol, una d’elles de defensa, ministeri tradicionalment relacionat amb la part més conservadora i rància de la condició pretesament masculina, han contribuït de manera notable a alimentar un debat que ja duia un gran cabal, alimentat per la situació de la dona en algunes societats no tan llunyanes i les morts de dones a mans d’homes en l’anomenada violència de gènere o violència masclista.

Però adscriure el tema de la conciliació exclusivament a l’àmbit de del gènere és, des del meu punt de vista, un gran error. És cert que moltes dones veuen entorpida o anul·lada la seva incorporació al món del treball i la seva carrera professional a causa de la cura dels fills, fet que no té lloc, o tan sols a nivell anecdòtic, en el cas dels homes. Però aquest fet no justifica assignar, de manera conscient o com a mer reflex de la tradició, la responsabilitat de la conciliació exclusivament en l’àmbit femení. En uns temps en què els pares i mares surten al carrer demanant la custòdia compartida en cas de divorci, s’ha de reivindicar el dret dels pares i de les mares a conciliar, Tant dret té l’home com la dona a gaudir de les visites al pediatra, el festival de primavera o el comiat del fill que marxa de colònies. I tanta obligació tenen el pare i la mare de visitar les urgències hospitalàries quan s’escau, traginar antibiòtics i termòmetres quan és necessari.

En qüestió de fills, en els darrers temps, ja traspassem prou responsabilitats a l’escola i a les institucions com per seguir renunciant a les cotes que corresponen als pares i les mares. Assumim tots plegats la responsabilitat que ens pertoca, amb drets i amb deures, no tan sols dels nostres fills sinó de les nostres famílies versió 5.0.

Mohammed

2008-04-06T13:23:00.001-07:00

Aquests darrers dies he conegut en Mohammed, un amic de la meva germana.

En Mohammed va nèxier al Marroc, i allà va viure fins fa uns anys. Estudiava segon de polítiques i treballava en xapusses per poder-se pagar la carrera, ja que els seus pares vivien bastant al dia i no es podien permetre pagar-li la carrera. Però a ell li feia molta il·lusió estudiar Ciencies polítiques i finalment aconseguí matricular-se. Des del primer curs va tenir problemes amb la policia per expressar les seves idees en veu alta i a les aules. Segons diu ell, "soy un poco rojillo y éso no gusta allí".

Ell no veia clar un futur a Marroc. Els seus pares veien malament el seu present i el futur dels seus fills. Fa uns anys van decidir venir a viure a Catalunya i es van instal·lar a Vilanova i la Geltrú. Aquí en Mohammed pot expressar les seves idees en veu alta, però realment ningú no l'escolta. Potser no ha sabut canalitzar la seva energia a l'associació grup adequat; potser les seves idees no arriben ni a projectes i moren abans de florir, ... qui sap. El cert és que ell se sent frustrat. Al Marroc era un estudiant de polítiques incòmode per al règim. Aquí és un aturat de la construcció. Ara no sap si quedar-se aquí o tornar allà i intentar prosseguir els seus estudis lluitant contra tot allò que se li oposi.

Al capdavall, com ell diu, ni és marroquí ni és espanyol. És del Riff.

Anuncis en castellà

2008-03-28T06:30:00.000-07:00

Per Nadal vaig poder comprovar que a la televisió pública catalana (TV3) cada vegada hi havia més anuncis en castellà. La major part eren anuncis de joguines o articles infantils, però també d'altres d'ús més comú. Aquest, però, no és un fet que esdevingui únicament a la televisió. La major part dels teleoperadors que et truquen, des dels ja entranyables - perquè em truquen gairebé cada dia- Marselo i Marsela de Jazztel fins als promotors de vins, detergents o gas natural, passant per la resta de companyies que ofereixen serveis d'internet, tots ells s'adrecen al consumidor en castellà, sense donar-li opció de triar la llengua en la qual desitja ser atès i, el que és més flagrant, demanant-li que canviï de llengua perquè no l'entenen.

Alguns diran que aquest fet és una expressió de bilingüisme que respon a una estratègia comercial i es quedaran tan amples. Més enllà de caure en el parany de bilingüismes asimètrics i altres fal·làcies losantianes, hauríem d'analitzar aquest fet des de diversos punts de vista.

Des del punt de vista legal de ben segur que trobaríem l'incompliment d'algun article de la LLei de política lingüística del parlament. Però ni jo sóc jurista ni aquest és l'aspecte que a mi em sembla més rellevant.

Des del punt de vista personal és força desagradable ja que, no tan sols irrompen a la intimitat de casa teva en nom de tal o qual companyia oferint-te una oferta o promoció sinó que, en els casos dels teleoperadors telefònics, a més et diuen que no t'entenen i et demanen que canviïs de llengua.

Però des del punt de vista del marqueting, per a mi és un error flagrant. Si algú em vol prestar un servei i fer-me creure que ho farà amb responsabilitat, qualitat, de manera personalitzada i amb una política que situa el client al centre de la seva activitat, què menys que adreçar-se a mi en la meva llengua! Com e de pensar que, per posar un exemple dels més pesats a l'hora de trucar, Jazztel m'ha de donar un bon servei si ni tan sols és capaç d'adreçar-se a mi en la meva llengua?

Fins que les empreses no entenguin que el tema del català en l'atenció a l'usuari, oral, escrit, activa i passiva, no és un tema de militància o de país sinó que es tracta d'un element d'estratègia empresarial, no assolirem la plena i desitjada normalització lingüística del país. Però encara hi ha molt poca pedagogia al respecte. Potser estem acomplexats?

Pediatres

2008-03-27T01:06:00.000-07:00

Diuen que no hi ha pediatres. Deu ser cert.
A Vilanova i la Geltrú, una localitat que té al voltant de 60.000 habitants hi ha pocs pediatres a la sanitat pública. Si vols dur-hi el teu fill has de demanar hora amb molta antel·lació (de vegades 10 dies, de vegades 5). si el qeu tens és una urgència, que amb els nens és el més habitual, i t'adreces a l'ambulatori has de tenir en compte que tan sols s'atenen dues urgències al matí i dues a la tarda, per ordre d'arribada; això és, si tens el nen malalt de debò has d'anar abans no obrin perquè tan sols atendran les dues urgències primeres que hagin arribat. Si finalment no ets dels afortunats que poden ser atesos t'adrecen a urgències, però no a Vilanova mateix, no. A l'hospital de Vilanova i la Geltrú no hi ha servei de pediatria. Has d'anar a Sant Pere de Ribes. De dia, per a la gent que no té vehicle privat, hi ha servei d'autobús, però de nit no hi ha res. Els taxis de Vilanova no funcionen a la nit, i menys per trajectes tan curts - jo ja ho he patit. A més, en el cas que trobis un taxi, no disposarà de cadireta específica per a dur nens i nadons, de manera que el nen, ja malalt, ha de còrrer el risc de viatjar per carretera sense els dispositius de seguretat adhients.

Suposo que no és un fet únic. Tampoc no és un fet que afecti la majoria de la gent: tothom té cotxe i l'utilitza per anar a tot arreu. Però jo no condueixo i tampoc no sóc partidària del vehicle privat per a tot. Abans de decidir que un servei s'oferirà fora de la ciutat s'ha de procurar que la ciutadania compti amb tots els serveis. Des del meu punt de vista aquesta és la única manera de fer coherent el discurs dels serveis universals, la igualtat d'oportunitats, el foment del transport públic, la construcció d'un model de ciutat per a tothom, etc.

Potser el problema és d'ingenuitat, d'haver-me cregut que existeix voluntat de fer les coses bé per a tothom i especialment per als qui més ho necessiten.

Blocs i dones

2008-03-26T02:18:00.000-07:00

Ahir, aprofitant el meu estat de discapacitat física temporal, vaig fer una ullada als blocs que corren per aquests móns de déu. El món del bloc m'interessa molt, però en la meva quotidianitat no tinc temps per seguir-los de manera habitual.

Durant les eleccions vaig seguri els blocs d'alguns candidats com en Joan Herrera, en Ridao, etc. I també vaig fer alguna ullada esporàdica a blocs de persones que havien deixat comentaris a altres blocs. El perfil del blocaire que vaig trobar - que no el tipus, la mostra és totalment parcial perquè els blocs que jo visito tenen un perfil molt concret, relacionat amb la política catalana- és el d'un home, d'entre 20 i 45 anys, universitari i de formació en la branca d'economia, dret o ciències de la informació. De dones poques.

Dissabte, en canvi, buscava informació per la xarxa sobre activitats a fer amb el meu fill. Vaig accedir a moltes pàgines de recursos educatius i lúdics, algunes relacionades directament amb l'escola i d'altre relacionades amb la preparació d'oposicions a educació infantil. Allà el perfil era totalment contrari; la major part de blocaires i participants a fòrums eren dones, d'entre 20 i 35 anys i de foració universitària o mòduls formatius relacionats amb la pedagogia, l'ensenyament, etc.

El que tinc clar, i parlo per mi que a priori no sóc representativa de ningú altre però que puc patir els problemes d'una generació (aquí el mot serviria per a edat, però també per a gènere), és que jo no tinc temps per a tot. Treballo a 40 Km de casa meva, pateixo la Renfe, dino en 1 hora justeta, vaig a buscar el nen a l'escola, fem una mica de família a la tarda: pare, mare, nen, en les seves versions de parc, piscina, passeig, jugar a la platja, etc. Banyem, fem sopars, sopem, preparem coses de l'endemà, rentem 4 plats, amb sort mirem unamica de tele com a pretext per seure al sofà i anar-nos explicant quatrre coses, i a dormir, que a les 6 sona el despertador ! I el bloc? i les lectures espesses de Giddens? i el postgrau? i el gimnàs? i trucar els amics per veure si encara són vius?

Realment és complicat, però malgrat això jo m'he proposat trobar un racó per reflexionar en veu alta a la xarxa. Potser algú llegeix això i pensa: aquesta s'ofega en un got d'aigua. Però bé, si algú ho llegeix i se sent alleujat pensant que no és que ell no sàpiga administrar el seu temps i la seva vida sinó que realment el temps és molt escàs i val més dedicar-lo a allò que importa, jo ja em sentiré una mica satisfeta. I si no ho llegeix ningú també, perquè jo ja he buidat el pap.

Esguinç

2008-03-25T03:30:00.000-07:00

M'he esguinçat el turmell !! Sí, jo que sóc una de les persones afortunades que tenia vacances de Setmana Santa vaig i m'esguinço el turmell. Fantàstic, les vacances a can pistraus !

El que m'ha sabut més greu és no haver pogut compartir el temps amb en Jaume, el meu fill. El pobre, que té 24 mesos, té massa marxa per estar-se a casa al costat d'una mare que ha de fer repòs absolut furant 15 dies, així que ha passat molt temps amb el seu pare, encara gràcies que ell hi era ! però clar, jo no he pogut anar amb ells. M'he perdut la piscina, no hem pogut anar al zoo plegats, ni fer una incursió a la darrera passió d'en Jaume: jugar a la sorra. Sort que els dies abans de l'esguinç els vam aprofitar la mar de bé.

Bé, si em llegiu els de la feina i la resta, sabeu que estic bé. Agobiada però bé.

Top manta

2008-03-25T03:12:00.000-07:00

Quan passeges per la Rambla de Vilanovani la Geltrú pots observar una gran presència de venedors dels anomenats "top manta". Són gairebé tots nois joves, negres, possiblement subsaharians sense permís de residència ni oportunitat de tenir-ne, que vénen discs, pel·licules, bosses, moneders, estilogràfiques, colònies o roba interior; tot de grans i prestigioses marques.

Quan jo veig aquests nois sento que alguna cosa molt gran falla en la globalització. Me'ls miro i veig la mà d'obra i els cervells d'un país, part de les persones que haurien d'estar construint una Àfrica més lliure i sobirana, capaç d'administrar-se i generar riquesa - no en el sentit lucratiu, sinó en el constructiu. Aquests nois venen aquí perseguint un somni que és una quimera, que està construit sobre pols. Creuen que a Europa podran accedir a la riquesa i al consum, a un habitatge, cotxes, dones potser. Lucrecia diu en una de les seves cançons: un coche, una casa y una buena mujer, referint-se a allò que volen els cubans i que no poden tenir, si més no en condicions. Doncs bé, segurament aquests nois vénen aquí buscant el mateix i tan sols troben llits calents i una feina de semiesclavitut.

Els mitjans de comunicació no són gaire objectius. La premsa local destaca titular com ara: un venedor de top manta fa caure una dona en fugir de la guàrdia urbana, o bé, un tren pateix un retard en produir-s'hi una persecució a venedors de top manta. Aquesta és la notícia? això ens interessa? que aquests nois fan caure una senyora? jo he vist en més d'una ocasió un d'aquests nois lesionat durant la persecució o agredit per algun vianant amb vocació de Rambo i mai no he vist reflectit aquest fet a la premsa. És que ells no compten? era un pregunta retòrica, ja ho sabem que no !

Quan l'expoli d'un país i d'un continent inclou alguna cosa més que matèria primera, antiguitats i art, és obvi que no interessa el desenvolupament d'aquell territori. Àfrica es converteix dia a dia en el proveïdor d'esclaus i mat`ria a baixa cost d'occident i, més enllà de la retòrica, el món no hi fa res. Ni missions ni voluntaris. Fan falta polítiques reals i efectives d'ajut al desenvolupament i l'autogestió i deixar de donar suport a dictadors i faccions en conflicte.

Però mentre tots mirem Iraq ningú no mira Darfur ...

sobre l'obessitat

2008-03-13T05:01:00.000-07:00

Estar gras no és bo. Ho diuen els metges i molts altres experts i, a més, qualsevol persona que pateix o hagi patit sobrepès ho sap.

Però hi ha una gran diferència entre que a una persona li sobrin uns quilets, que pot perdre tan sols amb una mica de disciplina i petites ajudes puntuals, i l'obesitat mòrbida.

En uns temps marcats per noves malalties que reivindiquen el seu espai. Entre elles destaquen els trastorns alimentaris: anorèxia, bulímia, ortorèxia, obessitat mòrbida, etc. Però tot i que mèdcament estan reconegudes, socialment encara hi ha un camí molt llarg a recòrrer.

Avui dia, a la societat occidental, la del consum, els excessos i el sedentarisme, una malaltia com l'anorexia està "ben considerada". Qui la pateix és considerat una víctima del sistema, una persona que influïda per factors externs: la moda o l'exercici extrem, ha anat deixant de menjar paulatinament fins a posar en perill la seva vida. L'obès, en canvi, avui dia encara és mostrat a la nostra societat com una persona golafre, que menja o engoleix per pur vici i que no s'aprima perquè no vol. Malgrat que darrere cada obès, igual que darrere cada malalt, hi ha unes causes singulars i uns problemes propis més enllà d'elements genèrics socials, està demostrat que darrere l'obessitat mòrbida hi ha trastorns d'angoixa, autoestima, afectivitat o autoexigència; alguns d'ells són comuns amb els de l'anorexia. Però això no du a considerar igual un malalt que un altre. De l'obessitat tan sols trascendeixen temes relacionats amb l'economia: marques de roba especialitzades en talles grans, si un obès ocupa dos seients en un avió i en paga un, etc. Tots plegats, obessos, anorèxics, bulímics, etc. són malalts i requereixen la mateixa atenció i consideració, i no és millor una persona que deixa de menjar fins a perdre la vida, davant una que menja fins a perdre-la o posar-la enperill.

Des del col·lectiu obès tampoc no és que la cosa sigui millor. Existeixen persones que afirmen i reafirmen que són feliços amb la seva obessitat, reivindicant que els deixin en pau i no els encasellin en un perfil basant-se en l'aspecte físic i en els tòpics: els grassos són afables, tranquils, simpàtics, etc. d'altres, anònimament, s'operen, corrent els riscos que tota cirugia implica, i abandonen aquest club tan anònimament com hi havien participat.

Hauríem d'analitzar el nostre comportament com a individus i com a membres d'un col·lectiu anomenat societat davant les malalties. Jo ara he destacat el tema de l'obessitat, però fem el mateix amb les malalties mentals o amb altres mals. Estaria bé reflexionar què ens du a castigar la diferència.

La catalana emprenyada

2008-03-13T03:11:00.000-07:00

Darrerament hi ha molta gent que busca el Català emprenyat. Després dels resultats de les darreres eleccions generals, jo també dubto que existeixi un català emprenyat. Però sí que estic segura que existeix una catalana emprenyada, i aquesta sóc jo.

Sóc usuaria de Renfe, i com a tal, una persona que ha perdut moltes hores de la seva vida per la ineficàcia en la gestió d'un govern. I per si això fos poc, encara he hagut de veure en els mitjans com em "xulegen" des del govern tal i com diuen vulgarment. Així, a part de patir retards i pèrdues de temps, de veure convertit un trajecte de 50 minuts en un de més de 90, de convertir 1 mitjà de comunicació en tres, he hagut de patir que la ministra que osetnta la competència - que no competent- es preocupi més de la pronúncia dels diputats que de la gestió en sí mateixa. No la disculpa que el seu paper en aquell govern fos fer d'sparring del presindent del govern.

Ara se suposa que ha arribat el TGV a BArcelona i que tots som feliços, però les rodalies segueixen amb irregularitats i retards, trens suprimits. en definitiva, emprenyant l'usuari, que és el que millor saben fer.

Si a tot plegat li sumem la que va caure per l'estatut des de la famosa frase Apoyaré .... ja entendreu què m'emprenya. Afortunadament jo, a l'hora de votar, ho vaig tenir en compte.