Flexibilitat laboral

Diu el Sr. Federico Segura, conseller delegat de l’empresa Esvelt, que està invertint 2,7 milions d’euros en la construcció d’una fàbrica a la Xina, que han d’invertir al gegant asiàtic perquè a Catalunya el sòl industrial és molt car i la legislació laboral massa rígida.

No penso contradir la seva primera afirmació. Tan sols passejar-se per comarques com el Garraf i veure com està el preu del sòl industrial, en l’actualitat totalment ocupat per petites naus comercials de manera irregular: algunes d’elles resten més temps tancades o en traspàs que actives.

Però em permeto riure molt de la segona afirmació. Per il·lustrar-ho posaré l’exemple de la meva germana, així ningú no podrà dir que em perdo en estadístiques poc significatives o que parlo de l’amic d’un amic del cosí ...amb el perill d’anar a raure a una llegenda urbana. Les seves darreres experiències laborals són un clar exemple de l’abjecció de la flexibilitat. En la primera, com a teleoperadora de VENCA, però contractada per una ETT, treballava amb contractes per dies. Cada dia treballava amb un horari diferent, un nombre d’hores diferent i en un torn diferent; teòricament un dia l’avisaven de l’horari de l’enemà. Però això era la teoria perquè molts dies, quan ja estava a l’autobús de les 7 del matí per anar a la feina a l’hora del dia anterior,com a mínim, li trucaven dient-li que entrava a les 8 o bé a les 9 o bé a les 15. També s’havia trobat que un dia li deien que entrava a les 8 i a les 7’50, quan ja estava a la porta de la feina, li trucaven dient-li que aquell dia no hi anés. El súmmum va ser un dia que li van dir el mateix dia a les 7’30 que havia d’anar a treballar de 8 a 9.
En la segona experiència, com a teleoperadora per a una empresa de calling per a Gas Natrual, es va trobar que després de fer la formació, per la que va cobrar 30 euros setmanals, i passar un examen junt a un grup de gent, va començar a treballar. En principi li van dir que faria entre 6 i 8 hores diàries, cada dia amb un horari diferent, del qual l’avisaven d’un dia per a l’altre. Quan encara no havien treballat un mes els van reunir a tots i els van dir que havia caigut el sistema informàtic i que marxessin a casa, que estarien uns dies sense poder treballar. D’això fa ja dos mesos i a cap persona del grup l’han tornada a cridar, de manera que el tema informàtic ....

Potser al senyor Segura això li sembla poca flexibilitat. Clar, sempre és més pràctic tenir la gent dormint al soterrani i poder obrir la porta i deixar-los passar en funció de les necessitats. Si són nens i dones desesperades millor, rondinen menys i no actuen. I si passa un inspector de treball, es tanca la porta i en pau. Però no sé si aquest model de societat és el més convenient. Bé, a aquestes alçades de vida, i de cinisme com diria l’Oscar, dubto també que algú s’aturi a pensar en el model de vida que vol més enllà de la seva pròpia Wii.
Som la primera generació que no veu unes millors perspectives de vida per als seus fills que les pròpies. I empro aquí el mot vida en el sentit ampli: ni les condicions laborals seran millors ni l’accés a l’habitatge, ni els serveis públics podran millorar, .... Seran les generacions que gestionin l’agonia del nostre model cultural i, per tant, tindran la responsabilitat d’esgotar un sistema i, alhora, se’ls requerirà la gosadia d’implantar i confiar en un nou model de civilització, amb nous valors i noves maneres de fer les coses.