Àngels i dimonis

Avui he sentit a la ràdio que s’està filant l’adaptació cinematogràfica del llibre de Dan Brown Àngels i Dimonis. El titular no era la filmació en si sinó el fet que l’església catòlica hagi denegat els permisos per filmar a les esglésies de Roma, un dels escenaris clau per al desenvolupament de la trama d’aquesta història.

Més enllà de debatre sobre les preocupacions de l’església catòlica, més pendent del desprestigi que pugui causar un film que no pas pel que es provoca ella mateixa amb les seves actituds anacròniques, manipuladores i inquisidores, la notícia em serveix de pretext per parlar del llibre Àngels i dimonis, que és el llibre que estic, o millor dit m’estava, llegint. I dic estava perquè he decidit deixar-lo de llegir avui mateix perquè se’m feia pesat. I que un llibre d’acció es faci pesat és terrible. Possiblement tan sols he deixat dos o tres llibres per llegir en els meus 36 anys de vida. Sóc cabuda de mena i sempre els acabo, però amb aquest m’embarga la sensació de perdre el temps. Tot i que a nivell de dades i coneixements científics el llibre aporta molts elements que per a mi eren desconeguts, la història no convenç. L’esforç a detallar al màxim algunes descripcions d’indrets i tècniques per tal de dotar de realisme l’escena topa frontalment contra la pròpia construcció de la història, totalment increïble. Els tòpics regalimen barroerament pels quatre costats. El binomi científica sexy – investigador maduret construït per tal de mantenir la tensió sexual, i els dolents dolentíssims, cruels i, evidentment àrabs, rau la vulgaritat en els temps que corren. La resta de personatges configuren una massa informe de comparses de comportament previsible, encefalograma pla i tarannà plàstic que s’adapta de forma gradual als designis de la trama.

Em sap greu. Quan va haver la polèmica sobre El código da Vinci sí o el Código Da Vinci no, jo el vaig defensar. L’havia llegit i havia passat la prova del best-seller: entretenir, sense més pretensions. Allà els tòpics també hi eren presents, però els havien polit i quedaven més assimilats a la història, no cridaven tant l’atenció.

No he vist la pel·lícula del Código Da vinci ni ningú no me l’ha recomanada encara. No sé si veuré aquesta en cas que s’arribi a filmar.