A vegades m'agafen ganes d'aturar el trànsit del c. Aragó, posar-me al mig de la calçada i picar-me el pit amb els punys mentres miro desafiant els cotxes aturats (a la meva imaginació s'aturen però a la realitat tinc els meus dubtes que ho fessin).
El Tribunal constitucional obliga el govern català a impartir la 3a hora de castellà a les escoles i els conseller diu que no passa res, que tot queda igual.
Mitja Espanya signa un manifest promogut per la sensata i poc radical Rosa Díez de condemna de les llengües minoritàries que es parlen a l'estat. I no passa res.
La "roja" (que ha tret de l'armari els qui enyoren l'espanyolisme d'altres temps) guanya una eurocopa i els carrers de mitja Catalunya s'omplen de banderes i "pelaos" corejant cançons del 36, mentres a la COPE insulten de manera impune qualsevol persona que no vagi a favor de la selecció espanyola. I no passa res.
Sort que alguns catalans devíem caure de petits a la marmita de la paciència, perquè realment, ser català, no sentir-se espanyol i voler viure amb respecte i harmonia és esgotador. Voelr ser català i punt es converteix en sinònim d'agressió constant.
Ai, i el català emprenyat?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada