Tots bojos

Fa molts dies que no escric i és per cansament. No es tracta del cansament ordinari i quotidià, físic i psíquic, que m’acompanya cada dia i que és producte de la feina, de la vida, de la casa, del tren i del pes de la mateixa rutina. No. Es tracta d’un cansament atàvic, que fins i tot deu ser cíclic i que tinc comprovat que s’encomana.
En definitiva, estic cansada d’escriure sobre l’actualitat quan constantment sento que aquesta m’agredeix i m’obliga a justificar-me constantment. Tinc una sensació estranya en els darrers temps, sembla que les coses s’estiguin capgirant i perdent la poca lògica que se n’havia consensuat. Apareixen manifestos indocumentats i fantasmagòrics que obliguen un a justificar-se per parlar la seva pròpia llengua al seu propi país. Ve el president del govern espanyola a dir que respectarà un estatut, que el seu ministre d’economia està manifestament incomplint, i les masses li aplaudeixen i victoregen !!! La unió europea obre la porta, en plena desacceleració i fluxos migratoris descontrolats, a treballar fins a 65 hores a la setmana, tirant per terra qualsevol aspiració a la negociació i lluita per la conciliació de la vida familiar i el desenvolupament personal al marge de la feina.

En definitiva, el món és boig i ens vol tornar bojos a tots.