Mai no llegeixo llibres ni sobre l’holocaust ni sobre la guerra civil. Sovint l’excés d’empatia em castiga i les històries i desgràcies alienes em persegueixen i fustiguen durant un llarg temps.
Però de vegades alguna lectura burla els filtres de la lògica i s’escola al meu repertori de manera silenciosa i natural. Això és el que ha passat amb La lladre de llibres. Aquesta novel·la em va semblar que passaria de puntetes per la 2a Guerra Mundial i l’holocaust i que els llibres en serien els protagonistes. Però no va ser així. Tot el contrari. La seva lectura ha esdevingut duríssima. La història, en si, sense accessoris ni floritures és d’una senzillesa que encara fa destacar més la cruesa de la narració. I per què he seguit llegint? Per què he acabat el llibre? Doncs perquè el llibre m’ha donat motius.
Sense desvetllar gaire detalls de la història puc afirmar en primer lloc que la narració és d’una gran originalitat a causa de la peculiaritat de la narradora i de la perspectiva que hi aporta. També els personatges estan molt ben treballats i porten un alt contingut simbòlic, el fet que alguns siguin nens aporta un alt grau de frescor i tendresa, però alhora es converteix en una arma de doble fulla en palesar de més duresa, si cap, l’acció.
Aquesta novel·la defuig voluntàriament de fer judicis de valors gratuïts en un tema tan conegut i valorat al llarg de la història. Així doncs són els mateixos fets que van configurant el to de la narració i els seus diferents graus d’intensitat.
Una molt recomanable lectura no apta per a lacrimògens, persones amb depressió, períodes hormonalment alterats i altres temps de baixada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada