Almudena Grandes

Fa uns mesos vaig llegir dos llibres de l’Almudena Grandes, l’Atlas de la geografía humana i Los aires difícilies. No eren els primers volums que abordava d’aquesta autora, anteriorment ja havia llegit Te llamaré viernes, modelos de mujer, Malena es un nombre de tango i Las edades de Lulú. Però d’això fa ja molts anys, es tractava dels anys 90 i, malgrat el pas del temps, l’empremta d’aquestes lectures restava encara fresca i intensa. Possiblement perquè es tractava d’obres contemporànies, adultes, que mostraven una realitat que en aquell moment per a mi com a adolescent era nova i prometedora.

Tot i que no tinc per costum llegir més d’un llibre consecutiu d’un mateix autor o autora, aquests dos gairebé els vaig simultaniejar. Com la seva naturalesa és molt diferent, les històries que s’hi relaten em van fer emprendre diversos viatges i prendre consciència de diverses realitats, sempre a partir de la pròpia.

L’Atlas de la geografia ... narra les petites grans crisi d’una sèrie de dones que tenen un punt en comú, la feina. Però una vida, unes circumstàncies i una trajectòria totalment dispar. No es tracta de grans crisis a l’estil Holliwood sinó que viuen situacions vitals que les fan connectar amb la seva essència. Així doncs trobem casos de desig, consumat o no, maternitat, pas del temps, desamor, rutina, .... els principals causants de crisis personals però que no sempre en són el desencadenat perquè sovint vivim sense escoltar-nos a nosaltres mateixos, d’esquena a les nostres emocions.

La seva lectura va venir acompanyada d’una sèrie d’esdeveniments al meu voltant que em van fer veure que no tot passa tan sols a les pel·lícules i als llibres sinó que tots som vulnerables a tot i no sempre en som conscients.

Los aires difíciles, tot i que situa la història/pretext en els tardans 90, desenvolupa les seves moltes trames a través de flaix-backs al llarg dels anys 80. A mida que anava llegint, tot i que la novel·la està ambientada a Madrid, la trama em va anar traslladant als bojos anys 80 de la meva adolescència. La roba que duien els personatges, la manera de divertir-se i, sobretot, la manera de comportar-se i l’actitud davant la vida. Una actitud que ara podríem qualificar de barreja entre prepotència i innocència, però que en aquell temps era pura i simple despreocupació. Eren temps feliços, no passava res - i el que passava no ens afectava- érem forts i atrevits i podíem amb tot; les coses, d’una manera o d’una altra, sempre s’arreglaven.

Ara, després d’haver passa pel sedàs de naturalitat i minimalisme de la dècada dels 90, penso en aquells temps i em semblen artificiosos i enrevessats, però el cert és que recordo haver-los viscut amb tota naturalitat. Una prova més que el temps ens dota d’una perspectiva voluble.