La Vanguardia

Sóc addicte a La Vanguardia. Tot i que passo períodes d’abstinència i desintoxicació, he de reconèixer que aquest diari produeix un efecte en mi que m’hi enganxa. Els culpables són substàncies concretes com La Contra i les columnes i col·laboracions d’en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, en Màrius Serra, en Francesc Marc Àlvaro – que darrerament ha tret tota la seva artilleria convergent- la Joana Bonet i la Clara Sanchis, entre d’altres.
Malgrat l’addicció, sóc totalment conscient de la nocivitat que pot implicar consumir exclusivament aquest producte. Sóc crítica amb allò que llegeixo i veig amb claredat que aquest diari s’atrinxera sovint en una determinada tendència política, que no és precisament amb la que més combrego, i que esdevé, a més, un dels principals elements castigadors del tripartit. També sóc conscient de les seves paradoxes. La que més m’inquieta i, alhora, més em diverteix, és la que conforma qualsevol defensa de la llengua i la cultura catalanes des d’un diari que s’entesta a oferir tan sols la seva versió en castellà i no s’adapta, com ja han fet altres, a la realitat del país. Imaginar-me La Vanguardia en català és ja sublim per al meu grau d’addicció, de ben segur que afegiria nous matisos al meu vici.

Però com deia el final d’aquella mítica pel·lícula: ningú no és perfecte.