(a propòsit d'un article a La Vanguàrdia d'avui de Pilar Rahola - el qual recomano llegir)
La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema d’actualitat. Ens ho confirma la seva aparició regular a articles de premsa, debats de ràdio i televisió i a la quotidianitat “de bar” del gran gruix de persones que tenim fills i que ens veiem obligades a treballar per poder viure.
Observo ensems que aquest debat, per norma general, s’adscriu a les reflexions sobre l’emancipació econòmica i laboral de les dones. No és cap novetat dir que el gènere està de moda, i concretament el gènere femení. El nomenament de 9 ministres per part del president del govern espanyol, una d’elles de defensa, ministeri tradicionalment relacionat amb la part més conservadora i rància de la condició pretesament masculina, han contribuït de manera notable a alimentar un debat que ja duia un gran cabal, alimentat per la situació de la dona en algunes societats no tan llunyanes i les morts de dones a mans d’homes en l’anomenada violència de gènere o violència masclista.
Però adscriure el tema de la conciliació exclusivament a l’àmbit de del gènere és, des del meu punt de vista, un gran error. És cert que moltes dones veuen entorpida o anul·lada la seva incorporació al món del treball i la seva carrera professional a causa de la cura dels fills, fet que no té lloc, o tan sols a nivell anecdòtic, en el cas dels homes. Però aquest fet no justifica assignar, de manera conscient o com a mer reflex de la tradició, la responsabilitat de la conciliació exclusivament en l’àmbit femení. En uns temps en què els pares i mares surten al carrer demanant la custòdia compartida en cas de divorci, s’ha de reivindicar el dret dels pares i de les mares a conciliar, Tant dret té l’home com la dona a gaudir de les visites al pediatra, el festival de primavera o el comiat del fill que marxa de colònies. I tanta obligació tenen el pare i la mare de visitar les urgències hospitalàries quan s’escau, traginar antibiòtics i termòmetres quan és necessari.
En qüestió de fills, en els darrers temps, ja traspassem prou responsabilitats a l’escola i a les institucions com per seguir renunciant a les cotes que corresponen als pares i les mares. Assumim tots plegats la responsabilitat que ens pertoca, amb drets i amb deures, no tan sols dels nostres fills sinó de les nostres famílies versió 5.0.
La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema d’actualitat. Ens ho confirma la seva aparició regular a articles de premsa, debats de ràdio i televisió i a la quotidianitat “de bar” del gran gruix de persones que tenim fills i que ens veiem obligades a treballar per poder viure.
Observo ensems que aquest debat, per norma general, s’adscriu a les reflexions sobre l’emancipació econòmica i laboral de les dones. No és cap novetat dir que el gènere està de moda, i concretament el gènere femení. El nomenament de 9 ministres per part del president del govern espanyol, una d’elles de defensa, ministeri tradicionalment relacionat amb la part més conservadora i rància de la condició pretesament masculina, han contribuït de manera notable a alimentar un debat que ja duia un gran cabal, alimentat per la situació de la dona en algunes societats no tan llunyanes i les morts de dones a mans d’homes en l’anomenada violència de gènere o violència masclista.
Però adscriure el tema de la conciliació exclusivament a l’àmbit de del gènere és, des del meu punt de vista, un gran error. És cert que moltes dones veuen entorpida o anul·lada la seva incorporació al món del treball i la seva carrera professional a causa de la cura dels fills, fet que no té lloc, o tan sols a nivell anecdòtic, en el cas dels homes. Però aquest fet no justifica assignar, de manera conscient o com a mer reflex de la tradició, la responsabilitat de la conciliació exclusivament en l’àmbit femení. En uns temps en què els pares i mares surten al carrer demanant la custòdia compartida en cas de divorci, s’ha de reivindicar el dret dels pares i de les mares a conciliar, Tant dret té l’home com la dona a gaudir de les visites al pediatra, el festival de primavera o el comiat del fill que marxa de colònies. I tanta obligació tenen el pare i la mare de visitar les urgències hospitalàries quan s’escau, traginar antibiòtics i termòmetres quan és necessari.
En qüestió de fills, en els darrers temps, ja traspassem prou responsabilitats a l’escola i a les institucions com per seguir renunciant a les cotes que corresponen als pares i les mares. Assumim tots plegats la responsabilitat que ens pertoca, amb drets i amb deures, no tan sols dels nostres fills sinó de les nostres famílies versió 5.0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada