Una rosa

Avui és el dia De Sant Jordi.
Com a dona rebré roses avui, més d'una segurament. Ja les veig, seran roses vermelles, de tija llarga, elegants, estilitzades, harmonioses i belles, acompanyades d'espigues, papers i plàstics diversos que enaltiran la seva bellesa natural.
Però a mi m'agradaria fer ara i aquí una reivindicació. A mi la rosa tradicional, entenent com a tal l'estilitzada rosa vermella que en els darrers anys s'ha imposat al mercat, m'agrada. És d'una bellesa estàndard, tipus, com algunes models que, de tan estandaritzadament belles, semblen neutres. Ara bé, la que m'encisa i em captiva és la rosa que jo anomeno vulgaris, la de jardí, la que anomenem tradicionalment rosa escarxofada. I m'agrada per la seva imperfecció. El seu color no és uniforme ni sempre el mateix, d'un mateix roser poden néixer flors grogues esquitxades de salmó o flors rosades amb reflexes grocs. La seva tija pot ser més llarga o més curta, en funció de l'ubicació del roser, del sol, de la llum. I el millor de tot, la seva flaire. Quan sents l'olor d'una rosa de jardí entens perfectament que al llarg de la història, al costat del mot flaire, hagi aparegut l'adjectiu embriagador. Es tracta d'una olor dolça i persistent, de les que poden inundar una estança en pocs segons.

No cal que digui que totes les roses són boniques i ben rebudes perquè el que les fa belles és la intenció de l'acte de regalar una rosa a algú que ens mereix una consideració especial i, alhora, per la càrrega de tradició que duen implícites.