La Vanguardia

Sóc addicte a La Vanguardia. Tot i que passo períodes d’abstinència i desintoxicació, he de reconèixer que aquest diari produeix un efecte en mi que m’hi enganxa. Els culpables són substàncies concretes com La Contra i les columnes i col·laboracions d’en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, en Màrius Serra, en Francesc Marc Àlvaro – que darrerament ha tret tota la seva artilleria convergent- la Joana Bonet i la Clara Sanchis, entre d’altres.
Malgrat l’addicció, sóc totalment conscient de la nocivitat que pot implicar consumir exclusivament aquest producte. Sóc crítica amb allò que llegeixo i veig amb claredat que aquest diari s’atrinxera sovint en una determinada tendència política, que no és precisament amb la que més combrego, i que esdevé, a més, un dels principals elements castigadors del tripartit. També sóc conscient de les seves paradoxes. La que més m’inquieta i, alhora, més em diverteix, és la que conforma qualsevol defensa de la llengua i la cultura catalanes des d’un diari que s’entesta a oferir tan sols la seva versió en castellà i no s’adapta, com ja han fet altres, a la realitat del país. Imaginar-me La Vanguardia en català és ja sublim per al meu grau d’addicció, de ben segur que afegiria nous matisos al meu vici.

Però com deia el final d’aquella mítica pel·lícula: ningú no és perfecte.

Almudena Grandes

Fa uns mesos vaig llegir dos llibres de l’Almudena Grandes, l’Atlas de la geografía humana i Los aires difícilies. No eren els primers volums que abordava d’aquesta autora, anteriorment ja havia llegit Te llamaré viernes, modelos de mujer, Malena es un nombre de tango i Las edades de Lulú. Però d’això fa ja molts anys, es tractava dels anys 90 i, malgrat el pas del temps, l’empremta d’aquestes lectures restava encara fresca i intensa. Possiblement perquè es tractava d’obres contemporànies, adultes, que mostraven una realitat que en aquell moment per a mi com a adolescent era nova i prometedora.

Tot i que no tinc per costum llegir més d’un llibre consecutiu d’un mateix autor o autora, aquests dos gairebé els vaig simultaniejar. Com la seva naturalesa és molt diferent, les històries que s’hi relaten em van fer emprendre diversos viatges i prendre consciència de diverses realitats, sempre a partir de la pròpia.

L’Atlas de la geografia ... narra les petites grans crisi d’una sèrie de dones que tenen un punt en comú, la feina. Però una vida, unes circumstàncies i una trajectòria totalment dispar. No es tracta de grans crisis a l’estil Holliwood sinó que viuen situacions vitals que les fan connectar amb la seva essència. Així doncs trobem casos de desig, consumat o no, maternitat, pas del temps, desamor, rutina, .... els principals causants de crisis personals però que no sempre en són el desencadenat perquè sovint vivim sense escoltar-nos a nosaltres mateixos, d’esquena a les nostres emocions.

La seva lectura va venir acompanyada d’una sèrie d’esdeveniments al meu voltant que em van fer veure que no tot passa tan sols a les pel·lícules i als llibres sinó que tots som vulnerables a tot i no sempre en som conscients.

Los aires difíciles, tot i que situa la història/pretext en els tardans 90, desenvolupa les seves moltes trames a través de flaix-backs al llarg dels anys 80. A mida que anava llegint, tot i que la novel·la està ambientada a Madrid, la trama em va anar traslladant als bojos anys 80 de la meva adolescència. La roba que duien els personatges, la manera de divertir-se i, sobretot, la manera de comportar-se i l’actitud davant la vida. Una actitud que ara podríem qualificar de barreja entre prepotència i innocència, però que en aquell temps era pura i simple despreocupació. Eren temps feliços, no passava res - i el que passava no ens afectava- érem forts i atrevits i podíem amb tot; les coses, d’una manera o d’una altra, sempre s’arreglaven.

Ara, després d’haver passa pel sedàs de naturalitat i minimalisme de la dècada dels 90, penso en aquells temps i em semblen artificiosos i enrevessats, però el cert és que recordo haver-los viscut amb tota naturalitat. Una prova més que el temps ens dota d’una perspectiva voluble.

Una rosa

Avui és el dia De Sant Jordi.
Com a dona rebré roses avui, més d'una segurament. Ja les veig, seran roses vermelles, de tija llarga, elegants, estilitzades, harmonioses i belles, acompanyades d'espigues, papers i plàstics diversos que enaltiran la seva bellesa natural.
Però a mi m'agradaria fer ara i aquí una reivindicació. A mi la rosa tradicional, entenent com a tal l'estilitzada rosa vermella que en els darrers anys s'ha imposat al mercat, m'agrada. És d'una bellesa estàndard, tipus, com algunes models que, de tan estandaritzadament belles, semblen neutres. Ara bé, la que m'encisa i em captiva és la rosa que jo anomeno vulgaris, la de jardí, la que anomenem tradicionalment rosa escarxofada. I m'agrada per la seva imperfecció. El seu color no és uniforme ni sempre el mateix, d'un mateix roser poden néixer flors grogues esquitxades de salmó o flors rosades amb reflexes grocs. La seva tija pot ser més llarga o més curta, en funció de l'ubicació del roser, del sol, de la llum. I el millor de tot, la seva flaire. Quan sents l'olor d'una rosa de jardí entens perfectament que al llarg de la història, al costat del mot flaire, hagi aparegut l'adjectiu embriagador. Es tracta d'una olor dolça i persistent, de les que poden inundar una estança en pocs segons.

No cal que digui que totes les roses són boniques i ben rebudes perquè el que les fa belles és la intenció de l'acte de regalar una rosa a algú que ens mereix una consideració especial i, alhora, per la càrrega de tradició que duen implícites.

Misèria humana

Acabo d'empadronar amb la seva tieta una nena de 10 anys a qui els mossos van treure de casa de matinada perquè la seva mare li estava pegant i amenassava de colpejar-la amb una ampolla buida de vodka. La policia hi va assistir quan la van trucar els veins, alarmats pels crits que hi havia al domicili.

Davant això l'ànima et queda planxada. Caldria mirar la situació d'aquesta mare sense jutjar-la a priori, veure com s'arriba a aquesta situació i a poder arribar a amenaçar i pegar la tev a pròpia filla. Però no es pot excusar ni disculpar de cap manera. La situació actual de la nena i les conseqüències del que no devia de ser un fet aïllat de ben segur que deixen una profunda cicatriu a la seva ànima, comptant que no es tracti d'una ferida oberta o mal tancada.

Per a mi que estic constantment preocupada per si faig bé les coses relacionades amb el meu fill: supera bé tal etapa? el pressionem amb alguna cosa? hauríem d'estimular-lo amb algun tipus de joguina diferent? després de veure aquestes coses m'adono que allò fonamental ho fem bé. Estimem i respectem el nostre fill, viu en una llar on hi ha respecte, diàleg i felicitat i on els problemes quotidians se superen amb imaginació, coratge i molta paciència. I això és allò fonamental, la resta és accessori.

ablació

No és la meva intenció entrar ara en debats sobre l'ablació. No perquè hi estigui a favor sinó perquè és un debat més llarg i complex del que inicialment pot semblar. Allò que sí m'agradaria destacar és el compromís que ha adquirit l'Institut Dexeus de reconstruir de manera gratuïta el clítoris parcialment amputat a joves immigrants.

Aquesta és una gran notícia. Junt a les campanyes de sensiblització i formació, la cirugia pot ser una gran solució per a les víctimes de la política de fets consumats.

El que em sembla curiós és que m'he assabentat per casualitat tot buscant informació sobre el meu ginecòleg, en Pere Barri Soldevila, que resulta ser qui coordina aquest projecte a l'Institut Dexeus, a l'àrea del Servei de cirugia de l'ablació. És d'aquesta manera com vaig anar a para a Lo bloc de la piga (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/82177) i allà vaig llegir al notícia.

Si us interessa el tema podeu trobar més informació al diari Avui: http://paper.avui.cat/article/societat/116077/linstitut/dexeus/reconstruira/clitoris/dones/hagin/estat/victimes/duna/ablacio.html

Conciliació familiar

(a propòsit d'un article a La Vanguàrdia d'avui de Pilar Rahola - el qual recomano llegir)

La conciliació de la vida laboral i familiar és un tema d’actualitat. Ens ho confirma la seva aparició regular a articles de premsa, debats de ràdio i televisió i a la quotidianitat “de bar” del gran gruix de persones que tenim fills i que ens veiem obligades a treballar per poder viure.
Observo ensems que aquest debat, per norma general, s’adscriu a les reflexions sobre l’emancipació econòmica i laboral de les dones. No és cap novetat dir que el gènere està de moda, i concretament el gènere femení. El nomenament de 9 ministres per part del president del govern espanyol, una d’elles de defensa, ministeri tradicionalment relacionat amb la part més conservadora i rància de la condició pretesament masculina, han contribuït de manera notable a alimentar un debat que ja duia un gran cabal, alimentat per la situació de la dona en algunes societats no tan llunyanes i les morts de dones a mans d’homes en l’anomenada violència de gènere o violència masclista.

Però adscriure el tema de la conciliació exclusivament a l’àmbit de del gènere és, des del meu punt de vista, un gran error. És cert que moltes dones veuen entorpida o anul·lada la seva incorporació al món del treball i la seva carrera professional a causa de la cura dels fills, fet que no té lloc, o tan sols a nivell anecdòtic, en el cas dels homes. Però aquest fet no justifica assignar, de manera conscient o com a mer reflex de la tradició, la responsabilitat de la conciliació exclusivament en l’àmbit femení. En uns temps en què els pares i mares surten al carrer demanant la custòdia compartida en cas de divorci, s’ha de reivindicar el dret dels pares i de les mares a conciliar, Tant dret té l’home com la dona a gaudir de les visites al pediatra, el festival de primavera o el comiat del fill que marxa de colònies. I tanta obligació tenen el pare i la mare de visitar les urgències hospitalàries quan s’escau, traginar antibiòtics i termòmetres quan és necessari.

En qüestió de fills, en els darrers temps, ja traspassem prou responsabilitats a l’escola i a les institucions com per seguir renunciant a les cotes que corresponen als pares i les mares. Assumim tots plegats la responsabilitat que ens pertoca, amb drets i amb deures, no tan sols dels nostres fills sinó de les nostres famílies versió 5.0.

Mohammed

Aquests darrers dies he conegut en Mohammed, un amic de la meva germana.

En Mohammed va nèxier al Marroc, i allà va viure fins fa uns anys. Estudiava segon de polítiques i treballava en xapusses per poder-se pagar la carrera, ja que els seus pares vivien bastant al dia i no es podien permetre pagar-li la carrera. Però a ell li feia molta il·lusió estudiar Ciencies polítiques i finalment aconseguí matricular-se. Des del primer curs va tenir problemes amb la policia per expressar les seves idees en veu alta i a les aules. Segons diu ell, "soy un poco rojillo y éso no gusta allí".

Ell no veia clar un futur a Marroc. Els seus pares veien malament el seu present i el futur dels seus fills. Fa uns anys van decidir venir a viure a Catalunya i es van instal·lar a Vilanova i la Geltrú. Aquí en Mohammed pot expressar les seves idees en veu alta, però realment ningú no l'escolta. Potser no ha sabut canalitzar la seva energia a l'associació grup adequat; potser les seves idees no arriben ni a projectes i moren abans de florir, ... qui sap. El cert és que ell se sent frustrat. Al Marroc era un estudiant de polítiques incòmode per al règim. Aquí és un aturat de la construcció. Ara no sap si quedar-se aquí o tornar allà i intentar prosseguir els seus estudis lluitant contra tot allò que se li oposi.

Al capdavall, com ell diu, ni és marroquí ni és espanyol. És del Riff.