Anuncis en castellà

Per Nadal vaig poder comprovar que a la televisió pública catalana (TV3) cada vegada hi havia més anuncis en castellà. La major part eren anuncis de joguines o articles infantils, però també d'altres d'ús més comú. Aquest, però, no és un fet que esdevingui únicament a la televisió. La major part dels teleoperadors que et truquen, des dels ja entranyables - perquè em truquen gairebé cada dia- Marselo i Marsela de Jazztel fins als promotors de vins, detergents o gas natural, passant per la resta de companyies que ofereixen serveis d'internet, tots ells s'adrecen al consumidor en castellà, sense donar-li opció de triar la llengua en la qual desitja ser atès i, el que és més flagrant, demanant-li que canviï de llengua perquè no l'entenen.

Alguns diran que aquest fet és una expressió de bilingüisme que respon a una estratègia comercial i es quedaran tan amples. Més enllà de caure en el parany de bilingüismes asimètrics i altres fal·làcies losantianes, hauríem d'analitzar aquest fet des de diversos punts de vista.

Des del punt de vista legal de ben segur que trobaríem l'incompliment d'algun article de la LLei de política lingüística del parlament. Però ni jo sóc jurista ni aquest és l'aspecte que a mi em sembla més rellevant.

Des del punt de vista personal és força desagradable ja que, no tan sols irrompen a la intimitat de casa teva en nom de tal o qual companyia oferint-te una oferta o promoció sinó que, en els casos dels teleoperadors telefònics, a més et diuen que no t'entenen i et demanen que canviïs de llengua.

Però des del punt de vista del marqueting, per a mi és un error flagrant. Si algú em vol prestar un servei i fer-me creure que ho farà amb responsabilitat, qualitat, de manera personalitzada i amb una política que situa el client al centre de la seva activitat, què menys que adreçar-se a mi en la meva llengua! Com e de pensar que, per posar un exemple dels més pesats a l'hora de trucar, Jazztel m'ha de donar un bon servei si ni tan sols és capaç d'adreçar-se a mi en la meva llengua?

Fins que les empreses no entenguin que el tema del català en l'atenció a l'usuari, oral, escrit, activa i passiva, no és un tema de militància o de país sinó que es tracta d'un element d'estratègia empresarial, no assolirem la plena i desitjada normalització lingüística del país. Però encara hi ha molt poca pedagogia al respecte. Potser estem acomplexats?

Pediatres

Diuen que no hi ha pediatres. Deu ser cert.
A Vilanova i la Geltrú, una localitat que té al voltant de 60.000 habitants hi ha pocs pediatres a la sanitat pública. Si vols dur-hi el teu fill has de demanar hora amb molta antel·lació (de vegades 10 dies, de vegades 5). si el qeu tens és una urgència, que amb els nens és el més habitual, i t'adreces a l'ambulatori has de tenir en compte que tan sols s'atenen dues urgències al matí i dues a la tarda, per ordre d'arribada; això és, si tens el nen malalt de debò has d'anar abans no obrin perquè tan sols atendran les dues urgències primeres que hagin arribat. Si finalment no ets dels afortunats que poden ser atesos t'adrecen a urgències, però no a Vilanova mateix, no. A l'hospital de Vilanova i la Geltrú no hi ha servei de pediatria. Has d'anar a Sant Pere de Ribes. De dia, per a la gent que no té vehicle privat, hi ha servei d'autobús, però de nit no hi ha res. Els taxis de Vilanova no funcionen a la nit, i menys per trajectes tan curts - jo ja ho he patit. A més, en el cas que trobis un taxi, no disposarà de cadireta específica per a dur nens i nadons, de manera que el nen, ja malalt, ha de còrrer el risc de viatjar per carretera sense els dispositius de seguretat adhients.

Suposo que no és un fet únic. Tampoc no és un fet que afecti la majoria de la gent: tothom té cotxe i l'utilitza per anar a tot arreu. Però jo no condueixo i tampoc no sóc partidària del vehicle privat per a tot. Abans de decidir que un servei s'oferirà fora de la ciutat s'ha de procurar que la ciutadania compti amb tots els serveis. Des del meu punt de vista aquesta és la única manera de fer coherent el discurs dels serveis universals, la igualtat d'oportunitats, el foment del transport públic, la construcció d'un model de ciutat per a tothom, etc.

Potser el problema és d'ingenuitat, d'haver-me cregut que existeix voluntat de fer les coses bé per a tothom i especialment per als qui més ho necessiten.

Blocs i dones

Ahir, aprofitant el meu estat de discapacitat física temporal, vaig fer una ullada als blocs que corren per aquests móns de déu. El món del bloc m'interessa molt, però en la meva quotidianitat no tinc temps per seguir-los de manera habitual.

Durant les eleccions vaig seguri els blocs d'alguns candidats com en Joan Herrera, en Ridao, etc. I també vaig fer alguna ullada esporàdica a blocs de persones que havien deixat comentaris a altres blocs. El perfil del blocaire que vaig trobar - que no el tipus, la mostra és totalment parcial perquè els blocs que jo visito tenen un perfil molt concret, relacionat amb la política catalana- és el d'un home, d'entre 20 i 45 anys, universitari i de formació en la branca d'economia, dret o ciències de la informació. De dones poques.

Dissabte, en canvi, buscava informació per la xarxa sobre activitats a fer amb el meu fill. Vaig accedir a moltes pàgines de recursos educatius i lúdics, algunes relacionades directament amb l'escola i d'altre relacionades amb la preparació d'oposicions a educació infantil. Allà el perfil era totalment contrari; la major part de blocaires i participants a fòrums eren dones, d'entre 20 i 35 anys i de foració universitària o mòduls formatius relacionats amb la pedagogia, l'ensenyament, etc.

El que tinc clar, i parlo per mi que a priori no sóc representativa de ningú altre però que puc patir els problemes d'una generació (aquí el mot serviria per a edat, però també per a gènere), és que jo no tinc temps per a tot. Treballo a 40 Km de casa meva, pateixo la Renfe, dino en 1 hora justeta, vaig a buscar el nen a l'escola, fem una mica de família a la tarda: pare, mare, nen, en les seves versions de parc, piscina, passeig, jugar a la platja, etc. Banyem, fem sopars, sopem, preparem coses de l'endemà, rentem 4 plats, amb sort mirem unamica de tele com a pretext per seure al sofà i anar-nos explicant quatrre coses, i a dormir, que a les 6 sona el despertador ! I el bloc? i les lectures espesses de Giddens? i el postgrau? i el gimnàs? i trucar els amics per veure si encara són vius?

Realment és complicat, però malgrat això jo m'he proposat trobar un racó per reflexionar en veu alta a la xarxa. Potser algú llegeix això i pensa: aquesta s'ofega en un got d'aigua. Però bé, si algú ho llegeix i se sent alleujat pensant que no és que ell no sàpiga administrar el seu temps i la seva vida sinó que realment el temps és molt escàs i val més dedicar-lo a allò que importa, jo ja em sentiré una mica satisfeta. I si no ho llegeix ningú també, perquè jo ja he buidat el pap.

Esguinç

M'he esguinçat el turmell !! Sí, jo que sóc una de les persones afortunades que tenia vacances de Setmana Santa vaig i m'esguinço el turmell. Fantàstic, les vacances a can pistraus !

El que m'ha sabut més greu és no haver pogut compartir el temps amb en Jaume, el meu fill. El pobre, que té 24 mesos, té massa marxa per estar-se a casa al costat d'una mare que ha de fer repòs absolut furant 15 dies, així que ha passat molt temps amb el seu pare, encara gràcies que ell hi era ! però clar, jo no he pogut anar amb ells. M'he perdut la piscina, no hem pogut anar al zoo plegats, ni fer una incursió a la darrera passió d'en Jaume: jugar a la sorra. Sort que els dies abans de l'esguinç els vam aprofitar la mar de bé.

Bé, si em llegiu els de la feina i la resta, sabeu que estic bé. Agobiada però bé.

Top manta

Quan passeges per la Rambla de Vilanovani la Geltrú pots observar una gran presència de venedors dels anomenats "top manta". Són gairebé tots nois joves, negres, possiblement subsaharians sense permís de residència ni oportunitat de tenir-ne, que vénen discs, pel·licules, bosses, moneders, estilogràfiques, colònies o roba interior; tot de grans i prestigioses marques.

Quan jo veig aquests nois sento que alguna cosa molt gran falla en la globalització. Me'ls miro i veig la mà d'obra i els cervells d'un país, part de les persones que haurien d'estar construint una Àfrica més lliure i sobirana, capaç d'administrar-se i generar riquesa - no en el sentit lucratiu, sinó en el constructiu. Aquests nois venen aquí perseguint un somni que és una quimera, que està construit sobre pols. Creuen que a Europa podran accedir a la riquesa i al consum, a un habitatge, cotxes, dones potser. Lucrecia diu en una de les seves cançons: un coche, una casa y una buena mujer, referint-se a allò que volen els cubans i que no poden tenir, si més no en condicions. Doncs bé, segurament aquests nois vénen aquí buscant el mateix i tan sols troben llits calents i una feina de semiesclavitut.

Els mitjans de comunicació no són gaire objectius. La premsa local destaca titular com ara: un venedor de top manta fa caure una dona en fugir de la guàrdia urbana, o bé, un tren pateix un retard en produir-s'hi una persecució a venedors de top manta. Aquesta és la notícia? això ens interessa? que aquests nois fan caure una senyora? jo he vist en més d'una ocasió un d'aquests nois lesionat durant la persecució o agredit per algun vianant amb vocació de Rambo i mai no he vist reflectit aquest fet a la premsa. És que ells no compten? era un pregunta retòrica, ja ho sabem que no !

Quan l'expoli d'un país i d'un continent inclou alguna cosa més que matèria primera, antiguitats i art, és obvi que no interessa el desenvolupament d'aquell territori. Àfrica es converteix dia a dia en el proveïdor d'esclaus i mat`ria a baixa cost d'occident i, més enllà de la retòrica, el món no hi fa res. Ni missions ni voluntaris. Fan falta polítiques reals i efectives d'ajut al desenvolupament i l'autogestió i deixar de donar suport a dictadors i faccions en conflicte.

Però mentre tots mirem Iraq ningú no mira Darfur ...

sobre l'obessitat

Estar gras no és bo. Ho diuen els metges i molts altres experts i, a més, qualsevol persona que pateix o hagi patit sobrepès ho sap.

Però hi ha una gran diferència entre que a una persona li sobrin uns quilets, que pot perdre tan sols amb una mica de disciplina i petites ajudes puntuals, i l'obesitat mòrbida.

En uns temps marcats per noves malalties que reivindiquen el seu espai. Entre elles destaquen els trastorns alimentaris: anorèxia, bulímia, ortorèxia, obessitat mòrbida, etc. Però tot i que mèdcament estan reconegudes, socialment encara hi ha un camí molt llarg a recòrrer.

Avui dia, a la societat occidental, la del consum, els excessos i el sedentarisme, una malaltia com l'anorexia està "ben considerada". Qui la pateix és considerat una víctima del sistema, una persona que influïda per factors externs: la moda o l'exercici extrem, ha anat deixant de menjar paulatinament fins a posar en perill la seva vida. L'obès, en canvi, avui dia encara és mostrat a la nostra societat com una persona golafre, que menja o engoleix per pur vici i que no s'aprima perquè no vol. Malgrat que darrere cada obès, igual que darrere cada malalt, hi ha unes causes singulars i uns problemes propis més enllà d'elements genèrics socials, està demostrat que darrere l'obessitat mòrbida hi ha trastorns d'angoixa, autoestima, afectivitat o autoexigència; alguns d'ells són comuns amb els de l'anorexia. Però això no du a considerar igual un malalt que un altre. De l'obessitat tan sols trascendeixen temes relacionats amb l'economia: marques de roba especialitzades en talles grans, si un obès ocupa dos seients en un avió i en paga un, etc. Tots plegats, obessos, anorèxics, bulímics, etc. són malalts i requereixen la mateixa atenció i consideració, i no és millor una persona que deixa de menjar fins a perdre la vida, davant una que menja fins a perdre-la o posar-la enperill.

Des del col·lectiu obès tampoc no és que la cosa sigui millor. Existeixen persones que afirmen i reafirmen que són feliços amb la seva obessitat, reivindicant que els deixin en pau i no els encasellin en un perfil basant-se en l'aspecte físic i en els tòpics: els grassos són afables, tranquils, simpàtics, etc. d'altres, anònimament, s'operen, corrent els riscos que tota cirugia implica, i abandonen aquest club tan anònimament com hi havien participat.

Hauríem d'analitzar el nostre comportament com a individus i com a membres d'un col·lectiu anomenat societat davant les malalties. Jo ara he destacat el tema de l'obessitat, però fem el mateix amb les malalties mentals o amb altres mals. Estaria bé reflexionar què ens du a castigar la diferència.

La catalana emprenyada

Darrerament hi ha molta gent que busca el Català emprenyat. Després dels resultats de les darreres eleccions generals, jo també dubto que existeixi un català emprenyat. Però sí que estic segura que existeix una catalana emprenyada, i aquesta sóc jo.

Sóc usuaria de Renfe, i com a tal, una persona que ha perdut moltes hores de la seva vida per la ineficàcia en la gestió d'un govern. I per si això fos poc, encara he hagut de veure en els mitjans com em "xulegen" des del govern tal i com diuen vulgarment. Així, a part de patir retards i pèrdues de temps, de veure convertit un trajecte de 50 minuts en un de més de 90, de convertir 1 mitjà de comunicació en tres, he hagut de patir que la ministra que osetnta la competència - que no competent- es preocupi més de la pronúncia dels diputats que de la gestió en sí mateixa. No la disculpa que el seu paper en aquell govern fos fer d'sparring del presindent del govern.

Ara se suposa que ha arribat el TGV a BArcelona i que tots som feliços, però les rodalies segueixen amb irregularitats i retards, trens suprimits. en definitiva, emprenyant l'usuari, que és el que millor saben fer.

Si a tot plegat li sumem la que va caure per l'estatut des de la famosa frase Apoyaré .... ja entendreu què m'emprenya. Afortunadament jo, a l'hora de votar, ho vaig tenir en compte.