Amb el risc de convertir aquest bloc en un aplec de crítiques literàries,no em puc estar de comentar tot allò que em sorprén i em motiva, d'una o altra manera.
Dies enrere vaig llegir el Diccionario de nombres propios (Anagrama, 2004), d'Amelie Nothomb. Vaig descobrir aquesta escriptora rel de la seva recent visita a Barcelona i vaig estar indagant ujna mica sobre ella i la seva obra.
De l'obra tan sols vaig llegir bones crítiques que la qualificaven d'original, innovadora, trangressora (això no sempre és sinònim de qualitat però està de moda), no repetitiva, etc. Un dels punts forts que destacaven de l'autora era que, tot i haver obtingut èxit amb la seva primera obra, no havia repetit la fórmula en les seves novel·les posteriors i havia seguit innovant una vegada i una altra sense repetir el model en cap moment.
De l'escriptora vaig llegir que era un personatge peculiar i, a voltes, controvertit. Em va fer desconfiar; sovint desconfio dels autors que es converteixen en personatges que eclipsen les seves obres amb accions o declaracions estranyes, polèmiques o extravagants, em fan pensar en tècniques de venda per a obres mediocres. Però després de llegir la primera obra de Nothomb que queia a les meves mans vaig arribar a una conclusió: la seva obra parla per si mateixa i ella no necessita fer-ne cap tipus de promoció extraordinària, si més no de cara al lector experimentat.
Quan comences a llegir Nothomb de seguida penses que el llenguatge és simple i que el llibre, que avança a ritme de narració oral, ha estat escrit en una nspirada tarda poder viure'n dels rèdits els 364.5 dies restants de l'any. Però si pares més atenció a la història t'adones que res no és així. El llenguatge d'aquest llibre té una precisió cirugiana. Les descripcions són voluntàriament nues, incisives i senzilles, sense distraccions. Amb tres paraules, sàviament escollides, aconsegueix un efecte més gràfic, contundent i rotund que si hi hagués dedicat dues pàgines. En altres ocasions trobem sentències magistrals sense emmarcar, sense destacar, sense introducció, deixades anar amb la clara intenció d'estabornir i colpir el lector.
La història apareix com una metàfora de la vida i de les persones i per aquest motiu els personatges esdevenen objectes al servei de la finalitat del text. Possiblement per aquest motiu queden desprovistos d'autonomia i naturalitat, destacant-ne tan sols les seves accions i pensaments que estan intrínsicament relacionats amb la finalitat de l'obra.
L'estil d'aquesta narració també és força peculiar. En primer lloc l'autora se situa com a narrador omniscient editorial masculí. En general es mostra amb la neutralitat pròpia d'aquest tipus de narrador, però es permet la desconcertant llicència de fer comentaris i aclariments que responen a una subjectivitat crítica i que abasten temes com la bellesa o la joventut, conceptes molt importants en aquesta obra.
L'argument com a metàfora que giravolta sobre la cara absurda i abjecta de la més crua realitat. En aquest cas, mitjançant un símil de conte de fades, l'autora està criticant ferotgement els estereotips femenins, la projecció familiar, l'anorexia, ls convencions socials que empresonen les persones en clixés convencionals. Tot plegat amb aquella sensació que l'autora no s'ha depentinat en fer-ho.
Nothomb pot ser controvertida, però jo tinc ganes de seguir de prop la seva obra.
Dies enrere vaig llegir el Diccionario de nombres propios (Anagrama, 2004), d'Amelie Nothomb. Vaig descobrir aquesta escriptora rel de la seva recent visita a Barcelona i vaig estar indagant ujna mica sobre ella i la seva obra.
De l'obra tan sols vaig llegir bones crítiques que la qualificaven d'original, innovadora, trangressora (això no sempre és sinònim de qualitat però està de moda), no repetitiva, etc. Un dels punts forts que destacaven de l'autora era que, tot i haver obtingut èxit amb la seva primera obra, no havia repetit la fórmula en les seves novel·les posteriors i havia seguit innovant una vegada i una altra sense repetir el model en cap moment.
De l'escriptora vaig llegir que era un personatge peculiar i, a voltes, controvertit. Em va fer desconfiar; sovint desconfio dels autors que es converteixen en personatges que eclipsen les seves obres amb accions o declaracions estranyes, polèmiques o extravagants, em fan pensar en tècniques de venda per a obres mediocres. Però després de llegir la primera obra de Nothomb que queia a les meves mans vaig arribar a una conclusió: la seva obra parla per si mateixa i ella no necessita fer-ne cap tipus de promoció extraordinària, si més no de cara al lector experimentat.
Quan comences a llegir Nothomb de seguida penses que el llenguatge és simple i que el llibre, que avança a ritme de narració oral, ha estat escrit en una nspirada tarda poder viure'n dels rèdits els 364.5 dies restants de l'any. Però si pares més atenció a la història t'adones que res no és així. El llenguatge d'aquest llibre té una precisió cirugiana. Les descripcions són voluntàriament nues, incisives i senzilles, sense distraccions. Amb tres paraules, sàviament escollides, aconsegueix un efecte més gràfic, contundent i rotund que si hi hagués dedicat dues pàgines. En altres ocasions trobem sentències magistrals sense emmarcar, sense destacar, sense introducció, deixades anar amb la clara intenció d'estabornir i colpir el lector.
La història apareix com una metàfora de la vida i de les persones i per aquest motiu els personatges esdevenen objectes al servei de la finalitat del text. Possiblement per aquest motiu queden desprovistos d'autonomia i naturalitat, destacant-ne tan sols les seves accions i pensaments que estan intrínsicament relacionats amb la finalitat de l'obra.
L'estil d'aquesta narració també és força peculiar. En primer lloc l'autora se situa com a narrador omniscient editorial masculí. En general es mostra amb la neutralitat pròpia d'aquest tipus de narrador, però es permet la desconcertant llicència de fer comentaris i aclariments que responen a una subjectivitat crítica i que abasten temes com la bellesa o la joventut, conceptes molt importants en aquesta obra.
L'argument com a metàfora que giravolta sobre la cara absurda i abjecta de la més crua realitat. En aquest cas, mitjançant un símil de conte de fades, l'autora està criticant ferotgement els estereotips femenins, la projecció familiar, l'anorexia, ls convencions socials que empresonen les persones en clixés convencionals. Tot plegat amb aquella sensació que l'autora no s'ha depentinat en fer-ho.
Nothomb pot ser controvertida, però jo tinc ganes de seguir de prop la seva obra.
