skip to main |
skip to sidebar
Perquè m’ha desconcertat.
Definitivament aquesta és la resposta a la pregunta de per què m’ha agradat tant el llibre d’Anna Gavaldà que he llegit, Juntos Nada más, (2004, Ed. Seix Barral).
El seu estil d’escriptura, ple de diàlegs i punts i a part, a priori et fa pensar en un llibre banal o frívol on predomina l’acció i no la reflexió. Però no és així. La narració de Gavaldà no és rica en adjectius, estan dosificats amb intencionalitat i amb saviesa, però els que apareixen estan triats, ubicats al lloc just i que expressen sentiments, emocions i efectes en la seva justa mesura. El diàleg interior és un altre dels recursos que empra l’autora per palesar els estats d’ànim amb la màxima intensitat i cruesa, sense intermediaris, sense filtres ni interpretacions.
La construcció dels personatges és, des del meu punt de vista, el punt més feble de l’obra. Tot i que se’ls intenta revestir de misteri, intensitat i complexitat dosificades al llarg de l’obra, esdevenen altament previsibles i, en alguns casos, estereotipats. Malgrat això adquireixen consistència i entitat pròpia.
Amb tot la història sedueix. Es tracta d’una història d’afectes i d’amor en el més ampli dels sentits, però no n’és una a l’ús i et va sorprenent amb girs i retrocessos. Hi contribueixen molt bé el garbuix generacional i social que s’hi respira, a més d’una rigorosa documentació sobre el món de l’art, a nivell tècnic, del món de l’hostaleria i de l’univers de la gent gran.
Des del meu punt de vista es tracta d’una bona novel·la que admet lectures a diversos nivells i on es perfila una autora que pot donar molt més de si.
L’altre dia vaig estar llegint un article sobre el luxe. Preguntaven a dissenyadors, gurús i directors de firmes comercials si el luxe era necessari, si s’havia vulgaritzat en democratitzar-se (?) i, per acabar, preguntaven a un d’ells – un dissenyador d’espais molt reputat, quin era el seu luxe. Ell responia que el seu luxe era l’olor de casa seva ja que feia servir un tipus d’espelmes de dia i un altre tipus de nit.
Arran d’aquest comentari vaig començar a pensar: i bé, quin és el teu luxe Yolanda? És cert que no m’estic de gaire coses a la meva vida quotidiana, però darrerament ja no sento la inquietud d’antany pels objectes i les coses materials. També m’agrada visitar bons restaurants quan surto a dinar, però és que per menjar pitjor que a casa no em cal sortir, no? Això no és luxe. I poder anar a la feina en tren i no necessitar ni mòbil ni pda ni cap d’aquests artilugis ... però potser aquests fets són més fruit d’una conjuntura i una elecció de prioritats general que no pas un luxe en si mateixes.
I doncs, quin és el meu luxe? Les tardes. Definitivament el meu luxe és no treballar a les tardes a canvi del 30% del meu sou. Això em permet anar a buscar el meu fill a l’escola, dinar a taula (que no és poc), poder fer activitats en família i disposar d’un cert temps personal. Definitivament, aquest és el meu luxe. Sí senyor !
Diu el Sr. Federico Segura, conseller delegat de l’empresa Esvelt, que està invertint 2,7 milions d’euros en la construcció d’una fàbrica a la Xina, que han d’invertir al gegant asiàtic perquè a Catalunya el sòl industrial és molt car i la legislació laboral massa rígida.
No penso contradir la seva primera afirmació. Tan sols passejar-se per comarques com el Garraf i veure com està el preu del sòl industrial, en l’actualitat totalment ocupat per petites naus comercials de manera irregular: algunes d’elles resten més temps tancades o en traspàs que actives.
Però em permeto riure molt de la segona afirmació. Per il·lustrar-ho posaré l’exemple de la meva germana, així ningú no podrà dir que em perdo en estadístiques poc significatives o que parlo de l’amic d’un amic del cosí ...amb el perill d’anar a raure a una llegenda urbana. Les seves darreres experiències laborals són un clar exemple de l’abjecció de la flexibilitat. En la primera, com a teleoperadora de VENCA, però contractada per una ETT, treballava amb contractes per dies. Cada dia treballava amb un horari diferent, un nombre d’hores diferent i en un torn diferent; teòricament un dia l’avisaven de l’horari de l’enemà. Però això era la teoria perquè molts dies, quan ja estava a l’autobús de les 7 del matí per anar a la feina a l’hora del dia anterior,com a mínim, li trucaven dient-li que entrava a les 8 o bé a les 9 o bé a les 15. També s’havia trobat que un dia li deien que entrava a les 8 i a les 7’50, quan ja estava a la porta de la feina, li trucaven dient-li que aquell dia no hi anés. El súmmum va ser un dia que li van dir el mateix dia a les 7’30 que havia d’anar a treballar de 8 a 9.
En la segona experiència, com a teleoperadora per a una empresa de calling per a Gas Natrual, es va trobar que després de fer la formació, per la que va cobrar 30 euros setmanals, i passar un examen junt a un grup de gent, va començar a treballar. En principi li van dir que faria entre 6 i 8 hores diàries, cada dia amb un horari diferent, del qual l’avisaven d’un dia per a l’altre. Quan encara no havien treballat un mes els van reunir a tots i els van dir que havia caigut el sistema informàtic i que marxessin a casa, que estarien uns dies sense poder treballar. D’això fa ja dos mesos i a cap persona del grup l’han tornada a cridar, de manera que el tema informàtic ....
Potser al senyor Segura això li sembla poca flexibilitat. Clar, sempre és més pràctic tenir la gent dormint al soterrani i poder obrir la porta i deixar-los passar en funció de les necessitats. Si són nens i dones desesperades millor, rondinen menys i no actuen. I si passa un inspector de treball, es tanca la porta i en pau. Però no sé si aquest model de societat és el més convenient. Bé, a aquestes alçades de vida, i de cinisme com diria l’Oscar, dubto també que algú s’aturi a pensar en el model de vida que vol més enllà de la seva pròpia Wii.
Som la primera generació que no veu unes millors perspectives de vida per als seus fills que les pròpies. I empro aquí el mot vida en el sentit ampli: ni les condicions laborals seran millors ni l’accés a l’habitatge, ni els serveis públics podran millorar, .... Seran les generacions que gestionin l’agonia del nostre model cultural i, per tant, tindran la responsabilitat d’esgotar un sistema i, alhora, se’ls requerirà la gosadia d’implantar i confiar en un nou model de civilització, amb nous valors i noves maneres de fer les coses.
