Marejar la perdiu

Sembla mentida que en els temps que corren i la major part de la població escolaritzada, com a mínim, fins als setze anys, encara hi hagi persones que no acaben d'entendre conceptes simples de la vida quotidiana. Si, a més, aquestes persones formen part de companyies de servei públic, el resultat és desastrós, perquè obtenim discursos maximalistes sobre projectes faraònics en una cara de la moneda i la pitjor de les gestions possibles a l'altra cara.

Els que em coneixeu i sabeu els meus punts dèbils ja haureu endevinat que tinc la RENFE al cap. Sí senyors, aquesta companyia que és incapaç de gestionar amb normalitat una xarxa de rodalies estructurada i amb protocols d'antuvi establerts, però et monta en un plis plas un dispositiu d'emergència postesboranc que riu-te tu de Nova Orleans. Tot i que en aquella ocasió,jo crec que "el secreto está en la pasta" de tots els contribuiens.

El cas és que ja fa temps que denuncio que l'estació de Passeig de Gràcia està en un estat deplorable. Tot i que ara han fet uns lavabos i t'estalvies entrar amb les botes de pescar salmons als que hi havia al bar del pis de dalt, el tema dels accessos no està a l'alçada cap país desenvolupat. No hi ha cap ascensor ni escales automàtiques de baixada. I ara, a més, les úniques escales mecàniques de pujada que hi havia i que trobàvem camuflades a la sortida de Pau Clarís - Girona, ja no estan en funcionament i la porta està precintada amb un plàstic de color negre i groc.

Fa vergonya aliena veure com, quan s'atura algun talgo de llarg recorregut que arriba des d'alguna ciutat europea, els turistes baixen amb les seves voluminoses maletes i el síndrome de la classe turista a les cames, i a sobre han de pujar quatre llargs trams d'escala fins arribar a la superfície i poder ser estafats per algun dels fantàstics taxistes.bcn.

Jo vaig anar una vegada sola amb el nen, quan encara anava en cotxet, a aquella estació i vaig patir molt per poder-hi accedir. A l'arribada em va ajudar la bona gent, peró a la tornada tan sols baixaven al meu costat dos executius molt ocupats que ni es van dignar a mirar com baixava panteixant el cotxet amb el nen a sobre i la bossa de recanvis de roba i biberons, mentre ells repassaven el seu perfil al difús reflex de les rajoles.

Així doncs,que Barcelona segueixi debatent sobre si el .bcn o el 2.0, que la gent seguirà patint per accedir (o per no poder fer-ho) a l'estació de ferrocarril del centre de la ciutat. Al meu poble en diuen marejar la perdiu.

A voltes amb els pediatre

El passat mes de març escrivia sobre la vergonyosa situació de la pediatria a Vilanova i la Geltrú. Entre altres coses explicava que a l’ambulatori que li correspon al meu fill per residencia hi havia pocs pediatres i que tan sols s’atenien tres urgències al matí i tres a la tarda. Això ha canviat. I ant si ha canviat. Radicalment. Ara ja no hi ha cap pediatre i no s’atén cap urgència.

Vista la mancança de pediatres, sanitat ha decidit centralitzar-los en un sols CAP, que no és pas el del centre, sinó que és el del barri de Sant Joan. No podem dir que Vilanova i la Geltrú sigui una ciutat enorme. D’acord que ha crescut molt en els darrers anys, però segueix sent un lloc on s’arriba a tot arreu des del centre en 20 minuts a peu; fins i tot al pediatre.

Així doncs sembla ser que a sanitat, en matèria de pediatria (i també d’atenció a la dona , que és coma anomenen ginecologia) no han sentit a parlar de la descentralització i la desconcentració que tan de moda estan. És cert que quan hi ha pocs recursos resulta més eficient agrupar-los que no pas segregar-los, però el tema és realment escandalós. Cada pediatre té 3500 pacients assignats i, tot i que sabem que un gran nombre de nens assisteixen a pediatres privats tot i tenir-ne assignat un de públic, l’univers de nens que han d’atendre és igualment molt elevat.

Al meu fill el duc a un pediatre privat. Malgrat haver defensat tota la vida la sanitat pública. Un dels principals motius és que li puc dur quan és necessari i sempre m’atén, la febre dels nens i nenes no entén de visites concertades ni de col·lapse sanitari. La meva pediatre ens coneix a tots pel nom i, fins i tot, sap qui són les cosines, els oncles i els amics del meu fill. Un altre element, fonamental per a mi, és que ens entenem i parlem el mateix idioma. El dia que vaig provar d’anar a la Seguretat Social a visitar el meu fill em vaig trobar davant una metgessa que em va atendre de manera correcta, però no entenia la meva llengua (sóc una indígena de Catalunya) ni s’esforçava a fer-ho (només faltaria, amb 3500 pacients potencials!). Tampoc no m’hauria entès la pediatre que visitava al costat. Hauríeu d’haver vist la meva inculta cara quan per a la conjuntivitis em va dir: aplícale un ungüento liviano. I és que no sóc una dona de món!

Ja tinc Internet a casa

Ja tinc internet a casa !!! Semblava impossible, semblava llunyà, semblava que no arribava, però ja és aquí el nou internet a casa meva. Fantàstic. I a sobre, de moment, no tinc cap queixa: funciona bé, ha estat fàcil de configurar i no va lent.
Yupi i que duri !

LA LLADRE DE LLIBRES (de Markus Zusak)

Mai no llegeixo llibres ni sobre l’holocaust ni sobre la guerra civil. Sovint l’excés d’empatia em castiga i les històries i desgràcies alienes em persegueixen i fustiguen durant un llarg temps.
Però de vegades alguna lectura burla els filtres de la lògica i s’escola al meu repertori de manera silenciosa i natural. Això és el que ha passat amb La lladre de llibres. Aquesta novel·la em va semblar que passaria de puntetes per la 2a Guerra Mundial i l’holocaust i que els llibres en serien els protagonistes. Però no va ser així. Tot el contrari. La seva lectura ha esdevingut duríssima. La història, en si, sense accessoris ni floritures és d’una senzillesa que encara fa destacar més la cruesa de la narració. I per què he seguit llegint? Per què he acabat el llibre? Doncs perquè el llibre m’ha donat motius.

Sense desvetllar gaire detalls de la història puc afirmar en primer lloc que la narració és d’una gran originalitat a causa de la peculiaritat de la narradora i de la perspectiva que hi aporta. També els personatges estan molt ben treballats i porten un alt contingut simbòlic, el fet que alguns siguin nens aporta un alt grau de frescor i tendresa, però alhora es converteix en una arma de doble fulla en palesar de més duresa, si cap, l’acció.

Aquesta novel·la defuig voluntàriament de fer judicis de valors gratuïts en un tema tan conegut i valorat al llarg de la història. Així doncs són els mateixos fets que van configurant el to de la narració i els seus diferents graus d’intensitat.

Una molt recomanable lectura no apta per a lacrimògens, persones amb depressió, períodes hormonalment alterats i altres temps de baixada.