divendres, 27 de juny del 2008

lassanya de xampinyons i bolets

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

8 plaques de lassanya
500 gr. de xampinyons
1 grapat de trompetes de la mort seques
1 grapat de moixernons secs
1/2 litre de beixamel
Formatge ratllat
50 gr. de bacó a daus

ELABORACIÓ

Es posen en remull les trompetes i els moixernons.
Es posen en remull les plaques de lassanya (si no són de bullir)
Es netegen i trossegen petits els xampinyons. Es posen a foc viu per a què vagin deixant anar l'aigua.
Quan ja han perdut la major part de l'aigua s'hi afegeix oli i els daus de bacó. Ho sofregim tot plegat una estona i hi afegim els bolets escorreguts i trossejats. Quan estigui al nostre gust, retirem del foc i salem al gust.
Fem la beixamel o l'escalfem si l'hem comprada ja feta.
Muntem la lassanya alternant les capes de bolets amb les làmines de pasta. Banyem el resultat amb la beixamel, posem el formatge ratllat al capdamunt i ho escalfem al forn uns 8 minuts a 160 graus, posant el gratinador els dos darrers minuts.
Lleugera i agradable.

dilluns, 16 de juny del 2008

Àngels i dimonis

Avui he sentit a la ràdio que s’està filant l’adaptació cinematogràfica del llibre de Dan Brown Àngels i Dimonis. El titular no era la filmació en si sinó el fet que l’església catòlica hagi denegat els permisos per filmar a les esglésies de Roma, un dels escenaris clau per al desenvolupament de la trama d’aquesta història.

Més enllà de debatre sobre les preocupacions de l’església catòlica, més pendent del desprestigi que pugui causar un film que no pas pel que es provoca ella mateixa amb les seves actituds anacròniques, manipuladores i inquisidores, la notícia em serveix de pretext per parlar del llibre Àngels i dimonis, que és el llibre que estic, o millor dit m’estava, llegint. I dic estava perquè he decidit deixar-lo de llegir avui mateix perquè se’m feia pesat. I que un llibre d’acció es faci pesat és terrible. Possiblement tan sols he deixat dos o tres llibres per llegir en els meus 36 anys de vida. Sóc cabuda de mena i sempre els acabo, però amb aquest m’embarga la sensació de perdre el temps. Tot i que a nivell de dades i coneixements científics el llibre aporta molts elements que per a mi eren desconeguts, la història no convenç. L’esforç a detallar al màxim algunes descripcions d’indrets i tècniques per tal de dotar de realisme l’escena topa frontalment contra la pròpia construcció de la història, totalment increïble. Els tòpics regalimen barroerament pels quatre costats. El binomi científica sexy – investigador maduret construït per tal de mantenir la tensió sexual, i els dolents dolentíssims, cruels i, evidentment àrabs, rau la vulgaritat en els temps que corren. La resta de personatges configuren una massa informe de comparses de comportament previsible, encefalograma pla i tarannà plàstic que s’adapta de forma gradual als designis de la trama.

Em sap greu. Quan va haver la polèmica sobre El código da Vinci sí o el Código Da Vinci no, jo el vaig defensar. L’havia llegit i havia passat la prova del best-seller: entretenir, sense més pretensions. Allà els tòpics també hi eren presents, però els havien polit i quedaven més assimilats a la història, no cridaven tant l’atenció.

No he vist la pel·lícula del Código Da vinci ni ningú no me l’ha recomanada encara. No sé si veuré aquesta en cas que s’arribi a filmar.

divendres, 6 de juny del 2008

El cuento numero 13


Fa uns dies, reconec que seduïda per la seva coberta, vaig començar a llegir la primera novel·la de la britànica Diane Setterfield. Jo pensava que seria un best-seller lleuger, al que trobaria mil errades històriques o de coherència i que serviria per pujar la meva autoestima intel·lectual i per distreure’m al tren. Però de seguida que vaig llegir un parell de capítols em vaig adonar que això no era així. Es tracta d’una obra una mica més complexa. El mateix li va passar a la meva amiga Mercè i també vaig llegir el mateix cas en una persona que participava a un fòrum literari de la UOC. Tots ells, igual que jo, van agafar el llibre sense gaire entusiasme, i van quedar sorpresos perquè es tractava d’una obra que anava una mica més enllà.

El cuento ... pretén ser un homenatge a la novel·la decimonònica, als clàssics britànics com Austen, les Bronté o Dickens i a la novel·la gòtica saxona, de la qual incorpora diversos elements com la figura de la mansió, la institutriu, la biblioteca, etc. No entraré a detallar l’argument ni a desvetllar cap element, qui vulgui saber què hi passa que se’l llegeixi. Però sí que m’agradaria destacar alguns tems que s’hi tracten.

En primer lloc és una obra que aborda des d’una perspectiva intimista i turmentada el tema dels germans bessons. Més enllà de fer esment de les anècdotes, repetides i ja insípides, que poden tenir lloc entre bessons, l’autora ens desvetlla una altra manera de viure aquesta circumstància.
En la línia d’altres obres que triomfen en l’actualitat com l’Ombra del vent (amb el seu cementiri dels llibres oblidats), Firmin o La lladre de llibres, en aquest text el tema de la bibliofília i dels llibres com a eines per entendre la vida esdevé cabdal. I a través dels llibres arribem a les paraules que es manifesten com a sanadores i dotadores de realitat a les coses. Allò que no es diu es perd i és com si mai no hagués tingut lloc.


Finalment, i des del meu punt de vista, la mutació i la semblança. L’eix central en el que gira l’obra són les semblances, els paral·lelismes i la mutació. No tot allò que sembla semblant s’assembla de veritat. No tan sols existeix allò que veiem i no tan sols veiem allò que existeix.


He llegit opinions diverses sobre aquest llibre. Moltes persones escriuen en fòrums que és un llibre lent i ple de descripcions. És cert, no és un llibre trepidant ni està escrit com un telegrama o una sinopsi televisiva, qui busqui això que llegeixi Dan Brown, que ho fa molt bé. L’acció d’aquesta novel·la són els seus personatges, els seus escenaris i els seus silencis. La resta, allò que passa, és anecdòtic.

PRIMÀRIES


Darrerament el mot primàries, de manera directa o indirecta, ens persegueix. Fa mesos que seguim des de primera fila la pugna entre el senador Obama i la Hillary Clinton; els mitjans ens han informat tant, tan bé, amb tant detall i de manera tan acurada, que ara ens sabrà greu no poder votar el candidat demòcrata – ni cap altre- a les eleccions dels EUA. Però alhora, i perquè el tema no ens sembli tan exòtic, també tenen aires de primàries els processos de renovació d’ERC i del PP, tot i que viscuts i plantejats de manera molt diferent. A ERC sembla haver una crisi de lideratge agreujada pels plantejaments d’un sector que demanen un canvi de rumb, tot i saber que aquest condemnaria el partit a arrossegar-se per l’oposició i viure dels discursos teòrics durant dècades. Al PP, en canvi, hi ha una crisi ideològica que era d’esperar a la dreta espanyola, un partit on té més pes l’extrema dreta ultranacionalista en detriment dels liberals.
Però jo em plantejo si tot plegat és una bona imatge de cara a la ciutadania. Tot i la propaganda gratuïta que han tingut els demòcrates dels EUA gràcies al procés de pimàries del seu partit, hauria jo de votar un candidat que s’ha estimat més viure un procés electoral, amb el desgast que el desplegament de les estratègies polítiques comporten, abans de seure i acordar un programa consensuat amb un company de partit? El mateix aplico a ERC, i no al PP perquè, tot i que és manifesta la intenció d’un sector per acabar amb ell, de moment segueix tapat o tapada el seu o la seva contrincant.
Si el que volem és un món on imperi el diàleg i les persones s’entenguin, pactin, negociïn i convisquin, no haurien de començar els polítics que aspiren a millorar aquest món a asseure’s amb els seus propis companys? Com m’he de creure llavors que tindran capacitat per pactar i acordar temes importants amb altres forces polítiques?
Algun dia, algun polític haurà de reflexionar les coses des del punt de vista del pare primerenc, de l’àvia desencantada o del jove mileurista. La coherència és un valor a l’alça i la gent cada vegada és menys ingènua.

dimarts, 3 de juny del 2008

lLIBERAT FRANKI

(post publicat inicialment per mi a http://jaumefiguerola.bloc.cat)

Hem d'ensenyar els nostres fills a creéixer en el respecte i a establir unes prioritats. Un dels valors que els hem d'ensenyar és el respecte, a les persones i a les institucions. Però les persones sempre estaran per sobre dels símbols. No es pot ultratjar una persona per haver "ultratjat una bandera" i menys en un estat que permet que cada dia s'ultratgi Catalunya i la seva gent de manera impune des de diversos mitjans de comunicació i partits polítics.
Si en Franki no ha respectat un símbol estem d'acord amb que ha comès una falta, però d'aquí a anar a la presó .... què hauria de passar doncs amb tota la gent que des de la Plaza de la Villa de Salamanca demanaven Carod al Paredón? Reflexionem-hi
Així doncs: LLIBERTAT FRANKI !!!!!!!!!!!!!!!!!