quan l'administració es torna humana (?)

Aquests darrers dies ha estat notícia a la premsa que la parella d’un dels bombers morts a l’incendi d’aquest estiu a Horta de Sant Joan no podrà cobrar la paga de viduïtat perquè no pot demostrar els 5 anys de convivència ja que no estaven casats, ni s’havien constituït com a parella de fet i tampoc no feia 5 anys que estaven empadronats junts, malgrat que, segons la vídua i diversos testimonis, convivien plegats des de feia molt més temps i, fins i tot, tenien un fill comú de 4 anys.

La segona part de la notícia, que apareixia en lletra més petita un parell de dies després, deia que la Generalitat de Catalunya “ajudaria” aquesta dona (i el seu fill) per estimar circumstàncies d’excepcionalitat. Personalment, em va sobtar molt poc la primera part de la notícia i molt la segona. Jo treballo a l’administració local, i una de les meves feines és el padró d’habitants, eina mitjançant la qual l’administració pot certificar l’emplaçament, durada i moviments de l’empadronament d’una persona; tot i que la constitució no estableix que el padró sigui l’únic mitjà per acreditar domicili i convivència, sí que es tracta de la manera a l’ús i la més fiable. Un no pot estar empadronat de manera regular a dos indrets alhora, en canvi pot tenir més d’un pis llogat o pagar al seu nom els subministraments de més d’un habitatge, sense que això impliqui la residència. Per davant el meu taulell, cada dia, passen centenars de persones que necessiten acreditar un domicili i, per les circumstàncies que sigui, no ho han fet en el seu moment i no poden obtenir el certificat que necessiten¸ amb les circumstàncies que això comporta: no poder tramitar una renovació de lloguer, perdre un any en la tramitació d’un reagrupament familiar, no obtenir una bonificació o descompte determinat, no poder renovar un permís de residència o treball, etc. Com es veu totes són conseqüències negatives i, en tots els casos, la resposta de l’administració és que s’ha de ser conseqüent amb les actuacions que es fan o no es fan. He tingut persones, la majoria immigrants que, tot cal dir-ho, per a ells obligacions administratives com el padró són un hàbit que porten tan al dia com la dutxa diària, plorant al meu taulell per la petita tragèdia que els provocava un petit oblit o, en altres casos, error administratiu en el padró i mai, en cap cas, l’administració els ha dit que els ajudarà.

És molt trist perdre la vida treballant. I ha de ser molt dur perdre la parella quan està lluitant per salvar el patrimoni de tots que es cr,ma en un tràgic incendi quan ets jove i tens un fill petit que cada vespre preguntarà on és el seu pare a una mare que, amb prou feines pot contenir el plor. Però no m’agradaria pensar que “l’ajuda” de l’administració aquesta família té alguna relació amb la demanda contra la Generalitat que els familiars dels bombers morts han interposat per la suposada manca de coordinació del dispositiu d’extinció per part de la Conselleria d’interior.