El luxe quotidià

L’altre dia vaig estar llegint un article sobre el luxe. Preguntaven a dissenyadors, gurús i directors de firmes comercials si el luxe era necessari, si s’havia vulgaritzat en democratitzar-se (?) i, per acabar, preguntaven a un d’ells – un dissenyador d’espais molt reputat, quin era el seu luxe. Ell responia que el seu luxe era l’olor de casa seva ja que feia servir un tipus d’espelmes de dia i un altre tipus de nit.
Arran d’aquest comentari vaig començar a pensar: i bé, quin és el teu luxe Yolanda? És cert que no m’estic de gaire coses a la meva vida quotidiana, però darrerament ja no sento la inquietud d’antany pels objectes i les coses materials. També m’agrada visitar bons restaurants quan surto a dinar, però és que per menjar pitjor que a casa no em cal sortir, no? Això no és luxe. I poder anar a la feina en tren i no necessitar ni mòbil ni pda ni cap d’aquests artilugis ... però potser aquests fets són més fruit d’una conjuntura i una elecció de prioritats general que no pas un luxe en si mateixes.

I doncs, quin és el meu luxe? Les tardes. Definitivament el meu luxe és no treballar a les tardes a canvi del 30% del meu sou. Això em permet anar a buscar el meu fill a l’escola, dinar a taula (que no és poc), poder fer activitats en família i disposar d’un cert temps personal. Definitivament, aquest és el meu luxe. Sí senyor !