Anna Gavaldà

Perquè m’ha desconcertat.
Definitivament aquesta és la resposta a la pregunta de per què m’ha agradat tant el llibre d’Anna Gavaldà que he llegit, Juntos Nada más, (2004, Ed. Seix Barral).
El seu estil d’escriptura, ple de diàlegs i punts i a part, a priori et fa pensar en un llibre banal o frívol on predomina l’acció i no la reflexió. Però no és així. La narració de Gavaldà no és rica en adjectius, estan dosificats amb intencionalitat i amb saviesa, però els que apareixen estan triats, ubicats al lloc just i que expressen sentiments, emocions i efectes en la seva justa mesura. El diàleg interior és un altre dels recursos que empra l’autora per palesar els estats d’ànim amb la màxima intensitat i cruesa, sense intermediaris, sense filtres ni interpretacions.
La construcció dels personatges és, des del meu punt de vista, el punt més feble de l’obra. Tot i que se’ls intenta revestir de misteri, intensitat i complexitat dosificades al llarg de l’obra, esdevenen altament previsibles i, en alguns casos, estereotipats. Malgrat això adquireixen consistència i entitat pròpia.
Amb tot la història sedueix. Es tracta d’una història d’afectes i d’amor en el més ampli dels sentits, però no n’és una a l’ús i et va sorprenent amb girs i retrocessos. Hi contribueixen molt bé el garbuix generacional i social que s’hi respira, a més d’una rigorosa documentació sobre el món de l’art, a nivell tècnic, del món de l’hostaleria i de l’univers de la gent gran.
Des del meu punt de vista es tracta d’una bona novel·la que admet lectures a diversos nivells i on es perfila una autora que pot donar molt més de si.