sobre l'obessitat

Estar gras no és bo. Ho diuen els metges i molts altres experts i, a més, qualsevol persona que pateix o hagi patit sobrepès ho sap.

Però hi ha una gran diferència entre que a una persona li sobrin uns quilets, que pot perdre tan sols amb una mica de disciplina i petites ajudes puntuals, i l'obesitat mòrbida.

En uns temps marcats per noves malalties que reivindiquen el seu espai. Entre elles destaquen els trastorns alimentaris: anorèxia, bulímia, ortorèxia, obessitat mòrbida, etc. Però tot i que mèdcament estan reconegudes, socialment encara hi ha un camí molt llarg a recòrrer.

Avui dia, a la societat occidental, la del consum, els excessos i el sedentarisme, una malaltia com l'anorexia està "ben considerada". Qui la pateix és considerat una víctima del sistema, una persona que influïda per factors externs: la moda o l'exercici extrem, ha anat deixant de menjar paulatinament fins a posar en perill la seva vida. L'obès, en canvi, avui dia encara és mostrat a la nostra societat com una persona golafre, que menja o engoleix per pur vici i que no s'aprima perquè no vol. Malgrat que darrere cada obès, igual que darrere cada malalt, hi ha unes causes singulars i uns problemes propis més enllà d'elements genèrics socials, està demostrat que darrere l'obessitat mòrbida hi ha trastorns d'angoixa, autoestima, afectivitat o autoexigència; alguns d'ells són comuns amb els de l'anorexia. Però això no du a considerar igual un malalt que un altre. De l'obessitat tan sols trascendeixen temes relacionats amb l'economia: marques de roba especialitzades en talles grans, si un obès ocupa dos seients en un avió i en paga un, etc. Tots plegats, obessos, anorèxics, bulímics, etc. són malalts i requereixen la mateixa atenció i consideració, i no és millor una persona que deixa de menjar fins a perdre la vida, davant una que menja fins a perdre-la o posar-la enperill.

Des del col·lectiu obès tampoc no és que la cosa sigui millor. Existeixen persones que afirmen i reafirmen que són feliços amb la seva obessitat, reivindicant que els deixin en pau i no els encasellin en un perfil basant-se en l'aspecte físic i en els tòpics: els grassos són afables, tranquils, simpàtics, etc. d'altres, anònimament, s'operen, corrent els riscos que tota cirugia implica, i abandonen aquest club tan anònimament com hi havien participat.

Hauríem d'analitzar el nostre comportament com a individus i com a membres d'un col·lectiu anomenat societat davant les malalties. Jo ara he destacat el tema de l'obessitat, però fem el mateix amb les malalties mentals o amb altres mals. Estaria bé reflexionar què ens du a castigar la diferència.